El Ecofin discutió la directiva para robarte tu dinero del banco.

FONT:    GURUSBLOG
ClusterFamilyOffice, 29 de Junio de 2013

Aunque parezca mentira, así es. El pasado viernes día 21 de Junio de 2013 el Ecofin debatió el orden en el que la confiscación bancaria afectará a los devotos clientes de los bancos. Por un lado está la postura española, que lógicamente ha hecho su carta a los Reyes Magos e intenta convencer inútilmente a Holanda y Alemania para que se garanticen todos los depósitos que excedan los 100.000′- eur. Pero la postura de los que mandan en Europa es la de equiparar a los depositantes (o suscriptores de cualquier producto financiero que introduzca su dinero en el balance de los bancos) a los bonistas de deuda senior.

Es decir, que los depósitos a partir de cien mil tendrán prioridad sobre los acreedores no asegurados ordinarios y los no preferentes, pero nada más. Tan sólo se intentará batallar para que los ahorradores personas físicas y las Pymes tengan un escaloncito adicional de protección. Por orden de mayor a menor riesgo de confiscación/afectación con suerte probablemente tendremos: Acciones, títulos híbridos como preferentes (hasta aquí ya se ha robado todo lo habido y por haber), bonos junior (aún a medio robar), los depositantes que no sean personas físicas ni pymes y los bonistas senior (pari passu), y los depósitos de Pymes y personas físicas.

En principio los depósitos por debajo de los 100.000′- eur no se podrán confiscar, pero la Eurocámara (que debe respaldar el texto definitivo) incluye en su borrador la posibilidad de hacer excepciones también para los depósitos inferiores a esa cifra. La excusa es algo así como “siempre que se trate de crisis sistémicas que no sean responsabilidad directa de los bancos o escapen a su control“. O sea, traducido vendría a ser: “siempre que con las confiscaciones de todos los tontos de turno que estén en la primera línea de fuego no haya dinero suficiente”, como ya dijimos en El Corralito empieza hoy: El dinero necesario se irá a buscar allá donde esté y haya suficiente. De lo que se trata es de subir los suficientes peldaños cuando suba la marea para que no nos salpique.

Así pues, lo que está sucediendo en Europa es de juzgado de guardia, pues se están sentando las bases para dar legalidad y una pátina de pseudo-órden a la confiscación masiva de miles de millones a los ciudadanos de la periferia europea, y especialmente a los españoles, que tenemos un sistema bancario zombi al que habrá que inyectar muchísimo más dinero para mantenerlo en pie.

LLEGIR MÉS A:    http://www.gurusblog.com/archives/el-ecofin-discutio-la-directiva-para-robarte-tu-dinero-del-banco/29/06/2013/

El món de Joan P. Fàbregas

El futur de l’economia catalana es troba, segons Fàbregas, en la possibilitat real d’una Catalunya independent, agermanada amb tots els pobles d’Ibèria i del món, deslliurada de l’opressió econòmica de l’Estat espanyol (que és un residu de l’antic Imperi Hispànic)

01/06/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Els papers publicats als anys 1930 per l’empresari Joan P. Fàbregas (Sant Martí de Provençals, 1893-Londres, 1966), conseller d’Economia del govern de la Generalitat de Catalunya al 1936 (durant, només, 80 dies), són molt suggestius. D’entrada, pot sorprendre la seva diversitat. D’una banda, hi ha rapports o informes sobre la situació econòmica (i l’interès que puguin tenir com a mercat, o com a model, per a l’economia catalana), de diverses àrees no especialment conegudes entre nosaltres: Irlanda, el Pròxim Orient, els països bàltics. D’altra banda, Fàbregas és autor d’un manual d’economia, fruit d’un curs d’extensió universitària a l’Institut de Ciències Econòmiques de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que titularà Assaig d’economia política (Barcelona, Atenes A.G., 3 vols., 1932-34), i d’una llarga reflexió de 165 pàgines sobre la crisi econòmica mundial iniciada el 1929. Finalment, Fàbregas és autor d’un text sobre una qüestió aleshores –i ara- important amb un títol inequívoc: Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent (Barcelona, Atenes A.G., 1932).

Aquests papers són escrits per algú que reuneix una triple condició. Primer, és un petit –i no tan petit- actiu empresari, fill de taverner de Sant Martí de Provençals, que, després de la Setmana Tràgica de 1909, emigra primer a Argentina, on treballaria com a forner, i, després, a Estats Units, on comença a “una granja del Far West”. En tornar, després de passar per Banca Marsans, posa en marxa CCI. El Centre Internacional d’Intercanvi era una empresa d’estudi de mercats exteriors i de suport a les exportacions, amb una “gran i espectacular oficina instal·lada al n.12 del carrer Fontanella de Barcelona” (segons Manuel Ibáñez i Escofet, el futur gran director de diaris, que hi havia treballat). Segon, és un professor d’economia, amb el manual d’Alfred Marshall com a referència, en uns anys, els 1930, on l’economia comença tot just a ensenyar-se i, encara, de forma dispersa i fragmentada. Tercer, és un polític: seria a les llistes d’ERC a les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, entraria a formar part del Consell d’Economia de Catalunya l’agost de 1936, i esdevindria titular de la Conselleria d’Economia el mes següent, en el moment en què la Confederació Nacional del Treball, sindicat i partit alhora, entra al govern de Catalunya.

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/650444-el-mon-de-joan-p-fabregas.html

La Independència d’Espanya

Segons Guillem Graell, al conjunt de l’Espanya del 1900 el 32,6% de la població activa era població dita improductiva: “Nobles, militars, empleats de la Casa del Rei, clergues, criats, escrivents, advocats, estudiants…” L’activitat econòmica productiva era, en bona part, a altres mans. I a més la cosa venia de lluny

25/05/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – francesc roca

Al primer terç del segle XX, al costat d’economistes com Joan Crexells o Joan P. Fàbregas, que van presentar la possibilitat/necessitat d’una Catalunya independent, hi hagué economistes, com Guillem Graell, que explicaren en què es basava la (difícil) independència d’Espanya. I, també, la (evitable) independència de Cuba.

Segons Graell, al conjunt de l’Espanya del 1900, el 32,6% de la població activa era població dita improductiva: “Nobles, militars, empleats de la Casa del Rei, clergues, criats, escrivents, advocats, estudiants…” L’activitat econòmica productiva era, en bona part, a altres mans. La cosa venia de lluny. Graell explica que, al 1617, citant Sancho de Moncada, el 5/6 dels negocis de la Corona de Castella eren a mans dels estrangers, 9/10 del comerç amb Amèrica, també, uns 160 mil estrangers (dels quals 10 mil genovesos) dominaven el comerç i els oficis. “Així és que, encara que Espanya es donava aires d’independent, i fins de poderosa, en realitat, la seva riquesa era propietat d’estrangers, i ho seria encara més si la Casa de Borbó, que va introduir alguna orientació econòmica, comprenent la necessitat de recobrar la independència econòmica i de crear indústria nacional, no s’hagués fixat en Catalunya, a desgrat d’haver-li estat tan hostil.” Graell cita un text francès d’Etienne de Silhouette on es podia llegir: “Barcelone peut être regardée par rapport â l’Espagne comme Paris par rapport â la France. Il y a quantité d’orfevres et toute sorte d’ouvriers” (Voyage de France, Espagne, Portugal et d’Italie, fait en 1729).

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/648271-la-independencia-despanya.html

¿Por qué la política fiscal del Gobierno está destruyendo nuestro tejido productivo?

Vuelvo a mi vieja idea de que igual que la economía no puede crecer hasta el infinito, tampoco lo puede hacer nuestro endeudamiento, sea privado o público. Lo peor del endeudamiento público es que hasta el propio Trichet indicaba que, y cito textualmente, “el gasto público es menos eficiente que el privado”. Motivo de más para que la mayoría del gasto sea en el sector privado y no en el público, ya que el retraimiento de recursos del privado conlleva una economía menos competitiva, con lo que eso significa de destrucción de puestos de trabajo y de empobrecimiento general de nuestro sociedad.

La idea no por simple deja de ser menos cierta: un incremento del gasto público obliga a las distintas administraciones a endeudarse más o a subir los impuestos o ambas cosas al mismo tiempo.

El incremento del endeudamiento significa que va a haber un agente (muy grande en este caso) que competirá por los recursos financieros disponibles en la economía, y eso se traduce en un incremento de los costes tanto para unos como para otros. Las empresas deberán hacer frente a unos mayores costes financieros que, en una situación de recesión como la actual, tendrán un listón demasiado alto al tener unos beneficios más reducidos que en épocas de bonanza. Eso significa que una creciente cantidad de inversiones productivas dejarán de realizarse, con lo que ello conlleva de incremento del desempleo y el resto de consecuencias nefastas.

Por otro lado, el incremento de la presión fiscal sobre los ciudadanos, significa directamente que estos últimos dispondrán de una renta menor para el consumo y para el ahorro. Una tasa menor de ahorro conlleva un decremento de los recursos financieros generales de la economía, por tanto unos tipos mayores que hará que una creciente tasa de nuevas inversiones sean descartadas. Por la parte del consumo, como todo el mundo puede deducir, significa unas menores ventas minoristas, reducción del empleo, cierre de locales, incremento del desempleo,….

LLEGIR MÉS A:   http://www.gurusblog.com/archives/por-que-la-politica-fiscal-del-gobierno-esta-destruyendo-nuestro- tejido-productivo/26/06/2013/

Dibuixos

FONT:    L’ECONÒMIC

La revolució industrial també va ser la revolució dels llapis, els carbonets, els pinzells, els punxons i els burins. Els dibuixants catalans van treballar colze a colze amb els artífexs de les noves indústries artístiques, amb els homes del món editorial i del món periodístic, amb els primers publicitaris, i amb els arquitectes urbanistes

08/09/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Com en totes les societats europees avançades, a la Catalunya de la primera meitat del segle XIX, el dibuix començava a tenir múltiples aplicacions, i els dibuixants professionals començaven a existir i a guanyar-se la vida. Els avenços en la fabricació de paper i en els sistemes de reproducció mecànica van permetre la multiplicació de la disponibilitat d’imatges gràfiques. Als llibres il·lustrats o amb gràfics (novel·les, atles, enciclopèdies, històries, àlbums), les auques i, també, és clar, a les revistes i a la premsa periòdica. A Catalunya, dues revistes plenes de dibuixos com L’Esquella de la Torratxa i Patufet van fer un servei semblant al que, cent anys després, fa TV3.

Al mateix temps, el dibuix va ser la base del que se’n dirà indústries artístiques o arts industrials: els mobles, els mosaics, la ceràmica, la forja, els vidres i vitralls, el disseny tèxtil, la moda, els capells, els brodats, la joieria. Aviat aquestes indústries –i d’altres com l’automobilística o de les begudes- van demanar publicitat gràfica. Els cartells són fruit d’aquesta demanda i de l’aparició d’una innovació tècnica: les quadricromies. I, paral·lelament, els aparadors de les botigues van esdevenir unes peces importants del circuit comercial que calia dibuixar. Finalment, l’urbanisme era –i és- resultat, en bona part, del dibuix.

La revolució industrial també va ser la revolució dels llapis, els carbonets, els pinzells, els punxons i els burins. Els dibuixants catalans van treballar colze a colze amb els artífexs de les noves indústries artístiques, amb els homes del món editorial i del món periodístic, amb els primers publicitaris, i amb els arquitectes urbanistes.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/574136-dibuixos.html

La Junta de Carreteres de 1848

L’interès de l’estat liberal espanyol per construir carreteres a Catalunya, però, era incomprensiblement ben escàs

28/06/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Segons un excel·lent estudi de 1902 de Guillem Graell, empresari i economista, els nous fabricants catalans «al primer terç del segle passat (el XVIII) van crear el gran moviment industrial català». Així, al 1729, «només a Barcelona, hi havia 92 fabricants de filats de cotó, 202 de teixits i 58 d’estampats, o sigui: 352 generals d’indústria, que proclamaven, amb la seva victòria, la supremacia del treball sobre les armes i la burocràcia, de les ciències aplicades sobre la literatura fútil, i de l’Europa moderna sobre l’esperit despòtic disfressat de cavalleresc».

Els generals d’indústria, però, toparien amb els altres generals en diversos punts claus. La indústria catalana necessitava, per exemple, carreteres. Per, com a mínim, tres raons : 1) per situar els seus productes als centres de consum, 2) per transportar els productes agroalimentaris de les comarques de Lleida i Girona als «obrers, que necessiten una alimentació barata», de les comarques industrials de l’àrea de Barcelona, 3) per combatre i desarmar lladres i bandolers, i l’exèrcit carlí.

L’interès de l’estat liberal espanyol per construir carreteres a Catalunya, però, era, incomprensiblement, ben escàs. Les xifres deixaven pocs dubtes. Però, alhora, aquest exèrcit necessitava transportar tropes per combatre l’exèrcit carlí, rebel: necessitava carreteres, i ferrocarrils. El 1848, el govern de Madrid aprovà la creació de la Junta de Carreteres de Catalunya, formada per representants de les 4 diputacions catalanes, i presidida pel capità general de la regió militar catalana. El seu objectiu fou construir carreteres a tot el territori català. El seu finançament, però, no aniria a càrrec dels pressupostos de l’Estat, sinó d’un recàrrec del «10% de tots els articles que es consumissin al Principat de Catalunya, més un 12% de recàrrec sobre els drets de consum cobrats per les Diputacions ».

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/187823-la-junta-de-carreteres-de-1848.html

Las élites “extractivas” – Una teoría de la clase política española

HERE YOU CAN READ THE ARTICLE IN ENGLISH:     ANALYSIS – Theory of Spain’s political class   http://elpais.com/elpais/2012/09/12/inenglish/1347449744_053124.html

César Molinas 10 SEP 2012 – 01:34 CET
Los partidos han generado burbujas compulsivamente

En este artículo propongo una teoría de la clase política española para argumentar la necesidad imperiosa y urgente de cambiar nuestro sistema electoral para adoptar un sistema mayoritario. La teoría se refiere al comportamiento de un colectivo y, por tanto, no admite interpretaciones en términos de comportamientos individuales. ¿Por qué una teoría? Por dos razones. En primer lugar porque una teoría, si es buena, permite conectar sucesos aparentemente inconexos y explicar sucesos aparentemente inexplicables. Es decir, dar sentido a cosas que antes no lo tenían. Y, en segundo lugar, porque de una buena teoría pueden extraerse predicciones útiles sobre lo que ocurrirá en el futuro. Empezando por lo primero, una buena teoría de la clase política española debería explicar, por lo menos, los siguientes puntos:

¿Cómo es posible que, tras cinco años de iniciada la crisis, ningún partido político tenga un diagnóstico coherente de lo que le está pasando a España?
¿Cómo es posible que ningún partido político tenga una estrategia o un plan a largo plazo creíble para sacar a España de la crisis? ¿Cómo es posible que la clase política española parezca genéticamente incapaz de planificar?
¿Cómo es posible que la clase política española sea incapaz de ser ejemplar? ¿Cómo es posible que nadie-salvo el Rey y por motivos propios- haya pedido disculpas?
¿Cómo es posible que la estrategia de futuro más obvia para España -la mejora de la educación, el fomento de la innovación, el desarrollo y el emprendimiento y el apoyo a la investigación- sea no ya ignorada, sino masacrada con recortes por los partidos políticos mayoritarios?

En lo que sigue, argumento que la clase política española ha desarrollado en las últimas décadas un interés particular, sostenido por un sistema de captura de rentas, que se sitúa por encima del interés general de la nación. En este sentido forma una élite extractiva, según la terminología popularizada por Acemoglu y Robinson. Los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias. Estos procesos han llevado a España a los rescates europeos, resistidos de forma numantina por nuestra clase política porque obligan a hacer reformas que erosionan su interés particular. Una reforma legal que implantase un sistema electoral mayoritario provocaría que los cargos electos fuesen responsables ante sus votantes en vez de serlo ante la cúpula de su partido, daría un vuelco muy positivo a la democracia española y facilitaría el proceso de reforma estructural. Empezaré haciendo una breve historia de nuestra clase política. A continuación la caracterizaré como una generadora compulsiva de burbujas. En tercer lugar explicitaré una teoría de la clase política española. En cuarto lugar usaré esta teoría para predecir que nuestros políticos pueden preferir salir del euro antes que hacer las reformas necesarias para permanecer en él. Por último propondré cambiar nuestro sistema electoral proporcional por uno mayoritario, del tipo first-past-the-post, como medio de cambiar nuestra clase política.

LLEGIR MÉS A:    http://politica.elpais.com/politica/2012/09/08/actualidad/1347129185_745267.html

‘Made in Catalonia’ (1936)

El 15 d’octubre de 1936, la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya va crear una institució nova: la Junta del Comerç Exterior de Catalunya. L’objectiu era donar suport i, alhora, controlar totes les importacions i totes les exportacions de l’economia catalana, seguint un dels punts del pla elaborat pocs temps abans pel Consell d’Economia de Catalunya

22/06/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 15 d’octubre de 1936, la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya va crear una institució nova: la Junta del Comerç Exterior de Catalunya. L’objectiu era donar suport i, alhora, controlar totes les importacions i totes les exportacions de l’economia catalana, seguint un dels punts del pla elaborat pocs temps abans pel Consell d’Economia de Catalunya. A l’exposició de motius del decret, llegim: “L’economia catalana, amb la possibilitat que ofereix l’exportació de productes, no solament compensarà la manca de mercats ocupats pels rebels, sinó que acusarà, sens dubte, un progrés extraordinari, descongestionant les grans quantitats de productes emmagatzemats i d’estocs avui existents.” L’article 2 establia que “tota exportació i importació de primeres matèries i de productes manufacturats haurà d’ésser autoritzada per la Junta”.

El més innovador era la creació de la marca Catalunya, que seria imposada a tots els productes destinats a l’exportació. Segons escriuria un xic més tard el conseller d’Economia Joan P. Fàbregas, “el Made in Catalonia, ultra significar l’origen, ens dignifica i proclama, a plena llum, que existeix, en el món, amb iniciatives i característiques pròpies, una autèntica nació exportadora”. Calia la identificació del que Catalunya exportava, car, per exemple, el geògraf catalanoportuguès Gonçal de Reparaç explicava “el cas de l’arròs i de l’oli venuts a l’Amèrica del Sud amb etiquetes italianes!” (Butlletí trimestral/Conselleria d’Economia, 1).

LLEGIR MÉS A: http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/656790-made-in-catalonia-1936.html

Pianos!

FONT:    L’ECONÒMIC

Al seu informe sobre l’economia catalana de 1908, Édouard Escarra situa a l’entorn de 700 el nombre de pianos exportats cada any per la indústria catalana fora de l’Estat espanyol. Si el total de pianos fabricat en aquell moment era d’uns 2.500/any, l’exportació significaria gairebé el 30% de la producció.

06/11/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La fabricació de pianos fou important a la Catalunya del 1900. Per bé que n’hi ha notícies des de 1800 (els noms dels fabricants són: Joseph Franz Otter, Johannes Kyburz, Josep Munné, Manuel Bordas), les grans empreses comencen als anys 1850-60.

A l’informe sobre l’economia catalana el 1908 d’Édouard Escarra, professor de la Universitat de Lille, llegim una cosa sorprenent: a Catalunya “només les indústries químiques i elèctriques i les dedicades a la fabricació de pianos i d’automòbils són exemples de gran empresa capitalista”. És a dir: a Catalunya, el sistema de producció gran capitalista era a 4 sectors: el químic (al segle XXI, segueix, només cal pensar en la petroquímica del Camp de Tarragona), l’elèctric (continua), el de l’automòbil (segueix) i quart (i desaparegut) sector: el de la fabricació d’uns instruments musicals tan moderns i tan potents com són els pianos.

Al 1900, l’estudiosa Mutsumi Fukushima explica que hi havia una quarantena d’empreses catalanes que produïen diferents tipus de pianos. Les més importants eren: Priu & Mallard (creada el 1860), Guarro Guim (1860), Chassaigne (1864), Estela & Bernareggí (1864), Lech (1867, esdevinguda Nogués, Moliner i Soler el 1883), Raynard & Maseras (1871), Vidal (1879), Coromina & Riera (1895), Ortiz & Cussó (1898), Badia (1900).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/326694-pianos.html

Os pasamos la factura del rescate a la banca española

Hace poco un alto dirigente de nuestro país afirmaba que España era una ejemplo de transparencia. Si, y yo soy Alicia, De Guindos el Sombrerero, Montoro La Reina de Corazones, Rubalcaba el Conejo Blanco, Rajoy la Oruga Azul y ZP Zanco Panco y España el País de las Maravillas. Porque francamente, encontrar los datos exactos del importe destinado al mayor rescate de la historia de un sector en España es una misión tortuosa y complicada.

Hemos intentado hacer el esfuerzo y poder determinar el importe global de dinero que se ha destinado, por el momento a rescatar el sistema financiero española.

Cómo observaís en el cuadro adjunto, la cifra que ha salido de las arcas del Estado Español para apuntalar a nuestra banca asciende a unos 219.397 millones de euros.

LLEGIR MÉS A:   http://www.gurusblog.com/archives/importe-rescate-a-la-banca-en-espana/10/06/2013/