Monthly Archives: Juliol de 2013

La gran fàbrica catalana: les drassanes de Barcelona

FONT:    L’ECONÒMIC

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

23/10/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

L’expansió comercial catalana per la Mediterrània i per l’Atlàntic es basa, durant 700 anys, en la navegació marítima i en la construcció, a les costes catalanes, de tot tipus de vaixells. Les fàbriques de vaixells (i de veles, cordes i els atuells per a la navegació), conegudes amb el nom de drassanes, han estat, doncs, una peça clau de l’economia catalana.

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

Una fàbrica d’iniciativa pública, com a Venècia. Però amb algunes diferències, car el finançament inicial i la direcció són de la Corona catalanoaragonesa (es diuen Drassanes Reials), però també hi participaran el govern de la ciutat de Barcelona (el Consell de Cent) i el govern del Principat de Catalunya (la Generalitat).

La notícia més antiga de la construcció d’unes drassanes reials és l’ordre de 1243 del rei Jaume I lo Conqueridor en la qual es delimita la nova àrea de les futures drassanes. El 1280, la Corona crea la figura de director executiu de l’empresa, amb un nom apropiat: és el drassaner. El director tècnic serà el mestre major d’aixa. Hi treballaran centenars de tècnics i artesans altament qualificats. El nou acord entre la Corona i la ciutat (amb la participació de la Generalitat, que tot just comença) per a una nova construcció és de 1378. Les fonts de finançament de la Corona són diverses: els recursos obtinguts amb els impostos sobre el comerç per la Mediterrània, les sancions imposades als defraudadors, un percentatge dels gravàmens que recauen sobre la comunitat del call de Barcelona.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/318225-la-gran-fabrica-catalana-les-drassanes-de-barcelona.html

Anuncis

13.000 fàbriques, abans del luxe

FONT:    L’ECONÒMIC

A l’economia catalana de 1909 encara no hi ha les produccions dels articles de luxe, que són una de les claus de l’èxit de Suïssa ja aleshores. Però ja es troben pistes del que està a punt de succeir.

20/11/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1908 es publicà, a París, un estudi excel·lent sobre la indústria catalana, signat pel professor Édouard Escarra. “Sense incloure una multitud de petits tallers –traduïm- a Catalunya hi hauria més de 13.000 fàbriques, xifra realment enorme…”. L’objectiu de l’informe és molt pràctic. Els francesos “hem perdut ja una gran part de la nostra clientela espanyola, molts dels nostres productes, abans molt apreciats, han estat desplaçats per articles catalans. Ara bé: disposem de mercats a les repúbliques americanes” Però, segons Escarra, “també Catalunya té interessos a dirigir vers aquells estats les seves exportacions”. Breu: l’estudi francès vol saber fins a quin punt les exportacions catalanes poden desplaçar les exportacions franceses.

A inicis del segle XX, els productes catalans exportats, seguint Escarra, són: 1) els taps de suro: Catalunya “té quasi el monopoli mundial en la venda de productes surers”, 2) els teixits de cotó, i el gènere de punt, que tenen com a destí nínxols de mercat de quatre continents: Cuba, Colòmbia, Argentina-Uruguai, Marroc-Egipte, Turquia, Filipines, 3) diferents classes de paper i de cartonatges, a molts punts d’Amèrica, 4) les espardenyes (700.000 parells!, mig milió, a les antigues colònies espanyoles) i les sabates, sovint, mallorquines i exportades des de Barcelona, 5) els sabons, amb destí prioritari a Cuba , 6) els teixits de llana, de lli, de cànem, sedes, venuts al Carib, Sud-amèrica i Orient, 7) la farina fabricada amb blat, que, segons els anys, és, importat, de Rússia i Romania. Altres productes exportats eren els agrícoles: l’oli “d’excel·lent qualitat”, els fruits secs, els vins i els aiguardents.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/333424-13000-fabriques-abans-del-luxe.htmll

El mito de las exportaciones españolas

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 30 de Julio de 2013

Si hay algo que nos están intentando vender para convencernos de que España ya está saliendo de la crisis es la sin duda la evolución que está teniendo la Balanza Comercial en nuestro país, es decir la diferencia entre exportaciones e importaciones de bienes y servicios y que en España ha sido negativa durante muchos años y que ahora se está empezando a equilibrar.

Una Balanza Comercial negativa se puede equilibrar de dos formas. La primera y más sana es exportando más, la segunda es importando menos. Según el Gobierno, cada vez que se publica un nuevo dato referente a la evolución de la Balanza Comercial española se pone todo el hincapié en el incremento de las exportaciones como palanca milagrosa que permitirá a España salir de la crisis.

Y pueda que sea así, es verdad que hay muchos empresarios y empresas que están realizando un tremendo esfuerzo para internacionalizar sus compañías, pero convertirse en una potencia exportadora no se consigue de la noche a la mañana. Así que la pregunta que nos hacemos es ¿realmente se han incrementado tanto como nos quieren vender las exportaciones en España?

Para ello acudimos a unn gráfico elaborado por la FED de Saint Louis:

Y efectivamente, en los últimos años, las exportaciones españolas se han incrementado considerablemente, pero también siento deciros que no hay ningún milagro, de momento lo único que hemos hecho es acercárnos al nivel de exportaciones que teníamos en 2007 antes de que estallara la crisis financiera y para lograrlo llevamos 6 años en el empeño. Por contra lo que si hemos logrado, gracias a la restricción de crédito y a la subida de impuestos es hundir las importaciones, no porque seamos más ahorradores, sino simplemente forzados por la crisis.

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/mito-exportaciones-espanolas/30/07/2013/

CRISI. Vicenç Navarro: “L’origen de la crisi”

HISTORIATA

roto - hemos conseguido que parezca una crisis lo que fue un saqueoCRISI. Vicenç Navarro:

“L’origen de la crisi”

Fa temps que no refrescava aspectes de l’actual crisi social, i també econòmica. Per això presente un vídeo de 8 minuts (2010) i un article (2013), els dos de Vicenç Navarro, un dels científics socials d’aquest país més reconeguts internacionalment.

L’article és un repàs històric magnífic de com hem arribat a la situació actual i per què està passant el que passa (crisi, austeritat, desocupació laboral, pobresa, etc.). Val la pena.

1. Vídeo. “La crisis: origen, consecuencias y soluciones”

Per Attac TV, entrevista a Vicenç Navarro:

Per si de cas pose dos enllaços al vídeo: enllaç 1enllaç 2

Introducció al vídeo

“La lucha de clases continúa siendo esencial”

Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona. Es…

View original post 2.808 more words

El rellotge català

FONT:    L’ECONÒMIC

El càlcul sobre la producció total dels anys 1721-1814 es basa en la numeració de les diverses sèries gravades en alguns dels rellotges que es conserven. Si el número de taller més gran conservat no ha de ser, forçosament, l’últim rellotge fabricat per aquell taller, Farré i Xarrié conclouen que el volum de la producció catalana de rellotges domèstics podria situar-se entre 1.500 i 2.000, i que una part d’aquesta producció

28/04/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Fins al 1957, ningú no havia parlat de l’existència d’un rellotge català. Qui ho va fer va ser un historiador alemany, Hans E. Maurer que va descobrir els Katalanische Uhren des 18 Jahrhundrets, i un historiador espanyol, Luis Montañés que va escriure “una noticia sobre los primitivos relojes catalanes”. Cinquanta anys després, gràcies al recull de Eduard Farré i Jaume Xarrié, hem tingut accés a una faceta poc coneguda de l’economia catalana del segle XVIII: la producció i exportació de rellotges domèstics, de caixa, o de paret.

De fet, a la Catalunya del Set-cents la construcció de rellotges no era un fet nou. Sabem que el rellotge de la torre del palau reial de Perpinyà (1.356) va ser un dels primers rellotges mecànics de torre d’Europa i que, d’aleshores ençà, es van anar construint rellotges públics a moltes poblacions de les terres catalanes.

El que van descobrir Maurer, Montañés (i d’altres, com Luis M. Cascante o Lluís Monreal) és que gràcies a una innovació mecànica que van batejar com a escapament català, alguns rellotgers nous catalans (que, originàriament fabricaven eines o panys, de serraller, o armes blanques o de foc) van tirar endavant la fabricació de rellotges domèstics, o de paret, en uns tallers de rellotgeria molt actius.

Al 1957, es coneixien 27 rellotges catalans del XVIII. Basant-se en monografies locals, el 2008, Farré i Xarrié han identificat un total de 151 rellotges, 17 esferes i 2 màquines. Els tallers d’aquesta rellotgeria domèstica estaven localitzats a 12 poblacions catalanes: Moià (46 rellotges), Arenys de Munt (33), Gironella (20), Sant Joan de les Abadesses (18), Olot (9), Mataró (8), Manresa (6), Igualada (5), Terrassa (4), Barcelona, Centelles i Vic (1, a cada població).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/533841-el-rellotge-catala.html

1714-1794: armes catalanes per als borbons

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir del 1794, les fàbriques catalanes van deixar de ser útils a la monarquia dels Borbons per diverses raons. Una és que estaven localitzades, en temps de guerres contínues amb França, massa a prop de la frontera. Des d’aleshores, les fàbriques d’armament serien a Astúries, el País Basc, Toledo i Sevilla

12/01/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Entre el 1714 i el 1794, les fàbriques d’armes situades al territori de l’antic Principat de Catalunya van produir 256.572 armes de foc i 58.179 armes blanques, sempre segons els estudis de Ricard Martí, que pensa que les xifres reals eren molt més grans (unes 400.000 de foc i 100.000 de blanques). Es tracta d’una quantitat fabulosa que situa Catalunya entre els primers productors d’armes de l’Europa moderna i que fa que la indústria de l’armament sigui la quarta pota de l’arrencada moderna de l’economia catalana, juntament amb l’exportació dels teixits estampats de cotó coneguts com a indianes, els destil·lats de vi coneguts com a aiguardents i els fulls de paper que, a Amèrica, eren el papel catalán.

La monarquia borbònica, guanyadora en la guerra de Successió a la corona de les Espanyes, va adoptar, d’entrada, diversos i contundents paquets de mesures per controlar els súbdits de la corona de Catalunya-Aragó, que majoritàriament havien optat pel candidat austríac. Un d’aquests paquets va ser el desarmament de la població, ja que bona part de la població catalana disposava -per diversos conceptes- d’armes. La repetició de les prohibicions al llarg dels anys fa pensar en la seva escassa eficàcia, en la resistència dels catalans a ser desarmats.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/609295-1714-1794-armes-catalanes-per-als-borbons.html

El FROB en quiebra. Pérdidas de 26.060 millones en 2012 y agujero patrimonial de 21.831 millones

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 26 de Julio de 2013

El Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, alías FROB ha registrado a cierre de 2012 unas pérdidas de 26.060 millones de euros y cuenta con un agujero patrimonial de 21.831 millones de euros, según ha informado el fondo.

Las cuentas de 2012 están influidas por el apoyo financiero que se recoge en los planes de reestructuración de las entidades del Grupo 1 (Bankia, Novagalicia Banco, Catalunya Banc y Banco de Valencia) y del Grupo 2 (BMN, Ceiss, Liberbank y Caja3).

A 31 de diciembre de 2012, el FROB tenía un pasivo total de 51.314 millones de euros, un neto patrimonial de -21.831 millones de euros y un activo de 29.483 millones de euros.

Al objeto de mantener un patrimonio neto positivo, el FROB explica que se está avanzando en la recapitalización del fondo a través de la conversión en fondos propios del préstamo concedido por el Tesoro. Dicha conversión permitirá arrojar un patrimonio neto positivo de unos 5.000 millones de euros, una operación que está pendiente de su implementación jurídica.

Recordemos que El Fondo de reestructuración ordenada bancaria o FROB es un fondo que fue creado en España con motivo de la crisis financiera de 2008 y por aquel entonces se nos aseguró que a pesar del dinero público inyectado para salvar a las entidades financieras no nos iba a costar un euro a los contribuyentes porque todo lo invertido se iba a recuperar.

Cuatro años después los responsables de crear este engendro se fueron y hoy ya está en quiebra con un desfase patrimonial multi millonario y el préstamo del Tesoro Público por arte de magia se tiene que convertir en capital. (No se si va a contar como déficit o no).

Para acabarlo de arreglar, y cómo no aprendemos,  hemos  ido creando otros bichos como La Sareb o Banco Malo, del que también nos han vuelto a asegurar que se va a ganar dinero con él, pero que dentro de pocos años veremos como va a necesitar unas millonarias ampliaciones de capital.

VEURE MÉS A:   http://www.gurusblog.com/archives/frob-quiebra-perdidas/26/07/2013/

¿Qué hay detrás del excelente dato del paro de la EPA?

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 25 de Julio de 2013

datos epaExcelente el dato de la EPA publicado hoy en el que todos los titulares destacarán una cifra: El paro bajó en 225.000 personas en el segundo trimestre y la cuota de desempleados se sitúa por debajo de los 6 millones con 5.977.500 personas paradas en España.

Sin duda el dato de la EPA es bueno, y en el cuadro que os adjuntamos podéis ver que los 225 mil desempleados menos es el mejor dato del segundo trimestre registrado desde que empezó la crisis. Sin embargo, siendo el dato bueno, no os fijéis tanto en el número de Parados.

Mirad primero el número de Activos, es decir de personas que están buscando empleo.. cómo podéis ver hay un descenso de 76 mil personas. Es decir 76 mil personas que son menos parados, pero que no significa que han encontrado empleo, sino que ya no lo buscan, bien porque se han jubilado o bien porque se han marchado de España para buscar empleo en otro lugar.

Es decir para saber cómo de bien esta evolucionado el tema del paro en España y la supuesta reactivación económica, y dada la fuga de población que estamos teniendo, nos tenemos que fijar en la cifra de Ocupados y que en este trimestre subió en 149 mil personas. Un buen dato, pero que es similar al del 2T del 2011 (y por aquel entonces a pesar de crear 151 mil empleos en el 2T no salimos de la crisis sino más bien entramos en ella) y aún queda lejos de los 298 mil ocupados más creados en el mismo trimestre de 2007 cuando empezábamos a entrar en el túnel.

La parte positiva, es que a nivel de Ocupados, si que es verdad que la cifra es mucho mejor que la de 2012, pero no os quedéis tanto con la espectacular cifra de 225 mil parados menos, porque enmascara un poco la realidad.

Hablando de ocupados, todos los empleos creados entre abril y junio pertenecían al sector privado, que registró un incremento de la ocupación de 151.600 personas, mientras que el empleo público se redujo en 2.600 personas.

En el segundo trimestre de 2013, el número de asalariados se incrementó en 111.900 personas (+0,8%), todos ellos con contrato temporal (probablemente el otro dato que puede enmascarar las cifras) , ya que los indefinidos se redujeron en 50.400 en este periodo (-0,5%)

VEURE MÉS A:  http://www.gurusblog.com/archives/paro-epa/25/07/2013/

La guerra de las galaxias bursátil

FONT:    GURUSBLOG
Inveo, 15 de Julio de 2013

Para aquellos inversores que todavía asocian los mercados financieros a la imagen de traders vestidos con sus chalecos de colores dando voces en la bolsa de Nueva York, decirles que desgraciadamente dicha imagen forma parte ya del pasado. Hoy en día los mercados financieros son un espacio cibernético dominado por superordenadores capaces de realizar miles de operaciones por segundo a través de programas de trading automático de alta velocidad (en inglés High Frequency Trading o HFT). Como muestra, una reproducción gráfica de las operaciones que se cruzaron en una milésima de segunda el pasado 2 de mayo en acciones de la compañía farmacéutica Johnson & Johnson:

Además, la mayoría de estas operaciones se llevan a cabo a través de plataformas de negociación alternativas (denominadas dark pools) dado que permiten a los inversores operar libremente y de forma confidencial, lejos de las restricciones regulatorias y técnicas de los mercados tradicionales como el NYSE o el Xetra.

¿Cómo afecta esta situación a los inversores “tradicionales”?

LLEGIR MÉS A:    http://www.gurusblog.com/archives/la-guerra-de-las-galaxias/15/07/2013/

Desmilitarització de l’economia (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir de 1714 la producció i l’exportació de productes s’accelera. Les indianes, els draps, les barretines (i les bases de la fabricació de colorants); les pells adobades, els cuirs; aliments i begudes: farina, oli, arròs, fruita seca, panses, vins, destil·lats…

02/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Mentre creix, entre 1500 i 1800, la militarització de l’economia catalana, les altres indústries, els obradors i les fàbriques no militars i el gran comerç (i el petit) van fent el seu camí. Els molins fariners, els trulls i les premses de raïm, les fargues, les ferreries i les adoberies, els molins de paper i les impremtes, els forns i les bòbiles, les farmàcies i botigues d’herbes i plantes medicinals, les filadores i els telers. A poc a poc va avançant un poc freqüent procés d’industrialització amb, alhora, desmilitarització de l’economia.

El precedent més important d’aquesta línia paral·lela de desmilitarització és el programa civil del rei Alfons el Magnànim, cap visible de la conquesta militar catalana de Nàpols. A partir de 1443, el disseny de la política econòmica de la Corona ha estat sintetitzat així: “All interno di questa vasta area dell’Europa mediterranea, Alfonso cercó di realizzare un disegno di integrazzione economica, proteggiendo l’industria tessile catalana e aragonese dalla concorrenza straniera e riservando ai territori italiani il ruolo de grandi produttori di derrate agricole”(S. Caro et al.). Des de Nàpols, Alfons donaria una forta empenta a la renovació i racionalització de les estructures polítiques i administratives, “grazie sopratutto alle competenze professionali degli operatore mercantili e finanziari fiorentini e catalani”.

El diagnòstic que féu al 1600 el professor Pere Gil és prou significatiu, car Catalunya, a més d’exportar “ferro” (en bona part: armes), exporta vidre (“se’n carreguen caixes per a Castella, Índia/Amèrica, França, Itàlia i altres parts”), roba de llana i safrà (exportat fins a Flandes). L’economia catalana moderna, com la medieval, té una clara vocació exportadora. Jaume Damians o Narcís de Peralta, un xic més tard, hi inclouen, a més, un altre producte tèxtil: la seda; una altra manufactura: el cuir, i més produccions agroalimentàries: ametlles, avellanes, pinyons, peix salat, vi i oli.

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/391476-desmilitaritzacio-de-leconomia-i-2.html