Llonganisses de Vic a Filadèlfia

FONT:    L’ECONÒMIC

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat a començament del segle passat i també ara que no podia ser satisfeta per tothom, perquè ‘fins a un cert punt era un article de luxe’.

10/07/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

A la Fira Mundial de l’Alimentació de Filadèlfia de 1878, el fabricant Jaume de Vernils, de Vic, presentà un nou producte: les llonganisses. Tal com explica Gonçal de Reparaç en el seu llibre clàssic sobre la plana de Vic, la producció de llonganisses i altres conserves de carn embotida era, fins aleshores, una producció familiar tradicional. Se’n parla en textos de la literatura catalana clàssica. La cita més antiga era en un text de 1368, per bé que la paraula llonganissa no es localitza fins a un moment posterior: al segle XVI.

Però, segons Reparaç, la indústria de la llonganissa era (el 1928) una indústria molt moderna, amb només 50 anys de vida. El moment inicial del pas de la producció familiar a la producció industrial havia estat, justament, el moment de la presentació de llonganisses, pensant en l’exportació, a la Fira de Filadèlfia.

UNA NECESSITAT.

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat, aleshores -i ara- que no podia ser satisfeta per tothom: les llonganisses (i altres embotits, com ara la mortadel·la, la botifarra, el xoriço, el salami) eren, «fins a un cert punt, un article de luxe». Això s’explica pels següents punts. Vegem-ho.

Primer. Als porcs, que eren, inicialment, de la raça negra del país, va caldre anar-los substituint per porcs més productius del nord d’Europa: de raça craonesa, o del tipus Yorkshire.

Segon. Pel que fa a les màquines de les operacions de trinxar, mesclar i embotir la carn, també va caldre sortir a fora: «La maquinària era principalment alemanya», escriu Reparaç.

Tercer. El pebre venia d’Orient, es comprava a Singapur i les illes de la Sonda.

Quart. La sal, no calia importar-la, era més propera, catalana. Provenia bàsicament de Cardona o de Torrevella.

I, cinquè, el més sorprenent, els budells procedien dels grans escorxadors de Chicago. Els budells dels embotits catalans, doncs, havien de viatjar des dels Grans Llacs fins a l’Atlàntic, travessar tot l’oceà, entrar a la Mediterrània, i arribar al port de Barcelona. L’últim trajecte, Barcelona-Vic, es feia per terra, és clar.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/192592-llonganisses-de-vic-a-filadelfia.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s