
El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.
En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.
PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX