Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog.

Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Jordi Franch Parella Weblog.

Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta.

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog.

Lliurats a tots els grups polítics de les Corts valencianes i de l’Ajuntament de València les peticions de la Coordinadora per la República Valenciana | ANNA notícies

Document presentat a tots els grups municipals  i al Il·lustríssim Alcalde de l’Ajuntament de València sobre:

TITULIZACIONES DE HIPOTECAS Y DESAHUCIOS QUE PROMUEVEN LOS BANCOS EJECUTANDO HIPOTECAS QUE FUERON TRANSFERIDAS A FONDOS DE TITULIZACIÓN 

en que la Coordinadora per la República Valenciana insta a que es lliure en altres ajuntaments des d’Oriola a Vinaròs.

PER LLEGIR MÉS ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Lliurats a tots els grups polítics de les Corts valencianes i de l’Ajuntament de València les peticions de la Coordinadora per la República Valenciana | ANNA notícies.

Sobre els diners

Michael Linton ens diu que els diners convencionals es caracteritzen per:
– La seva capacitat de moviment, els diners es mouen per arreu i es poden utilitzar en qualsevol lloc.
– Són escàssos i limitats, el que fa que tingui valor.
– El creen “ells”, ni tu ni jo. El creen les autoritats monetàries i, més en concret, els bancs en prestar-lo. Els diners, paradoxalment, no es presten perquè existeixen sinó que existeixen perquè es presten. Els diners són deute.

Les armes de destrucció massiva del BCE

Blog d'Economia i Empresa

Octubre de 1950. El canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, vol dissuadir al Bundesbank d’elevar el tipus d’interès un 1%. L’atur era elevat i creia que un enduriment de les condicions monetàries castigaria encara més l’ocupació. Convoca la cúpula del Banc Central alemany a Bonn, la capital política, i no a Frankfurt, per jugar en terreny propi i afegir més pressió a la seva demanda. Quan Adenauer abandona la reunió, els dirigents del Banc Central decideixen incrementar el tipus d’interès no l’1%, com estava previst, sinó el 2%. D’aquesta manera tan contundent reafirmaven la total independència del banc emissor respecte de les pressions i interferències del poder polític. I és que Alemanya és un país que recorda i ha entès les lliçons de la seva història, especialment quan les conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimar el 1923 varen esdevenir tràgiques.

No és aquest el cas del Banc Central Europeu…

View original post 695 more words

El BCE fixa l’interès en el 0,15%

Blog d'Economia i Empresa

Com afectaran les últimes mesures adoptades pel BCE la butxaca del ciutadà o la vida del petit empresari? Bàsicament, no els afectaran.

En primer lloc, la rebaixa del tipus d’interès del 0,25% al 0,15%, malgrat marcar un mínim històric, no es traduirà en cap rebaixa significativa de l’interès dels préstecs. El banc emissor sí té capacitat per encarir els préstecs amb polítiques monetàries contractives, però no pot arribar a subsidiar o pagar interessos negatius quan fixa artificialment, com ara, un interès històricament proper al 0%.

En segon lloc, fixar una facilitat de dipòsit del -0,10% no té cap precedent i significa penalitzar els diners que els bancs comercials tenen dipositats en el BCE. S’aconseguirà la circulació en forma de crèdits d’aquest diner parat? Difícilment, ja que abans els agents econòmics han de continuar sanejant-se i reduint el seu excessiu endeutament. És més fàcil que els bancs comercials traspassin als clients…

View original post 198 more words

Quina economia?

Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (

View original post 842 more words

Toward the Next Financial Crisis?

PILEUS

In 2010, Congress passed the Dodd-Frank Wall Street Reform and Consumer Protection Act “to promote the financial stability of the United States by improving accountability and transparency in the financial system, to end ‘too big to fail’, to protect the American taxpayer by ending bailouts, to protect consumers from abusive financial services practices, and for other purposes.” Dodd-Frank was a massive piece of legislation (the Economist quipped that it was too big not to fail). One of the key criticisms was that so much of what Dodd-Frank aspired to do was delegated to rulemaking in the regulatory agencies. Ultimately, whether Dodd-Frank would prevent another financial crisis would depend on the quality and compatibility of some 398 rules.

One of the many targets of Dodd-Frank was the securitization process. In the days of traditional banking, banks financed their loans with deposits and then retained those loans until they matured (the “originate-to-hold”…

View original post 457 more words

La morosidad de la banca alcanza un récord histórico y roza el 15% en Junio

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 19 de Agosto de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/morosidad-banca-record-junio/19/08/2013/

Estas son las cifras oficiales de la morosidad del sistema financiero español en Junio del 2013:

La morosidad de los créditos concedidos por los bancos y cajas, es del 11,6% en junio, cuatro décimas más que la registrada el mes anterior, con lo que marca un nuevo récord histórico desde que el Banco de España recopila datos.

Según los datos que publica este lunes la institución que dirige Luis María Linde, la cifra total de créditos dudosos se ha situado en 176.420 millones de euros y se mantiene cerca de los niveles previos al rescate bancario, a pesar de que supone un aumento de 8.050 millones de euros respecto a mayo.

Pese a la estabilización que se está observando en los últimos meses, la morosidad de la banca en junio ha marcado una brecha de 2,45 puntos porcentuales respecto al máximo de la crisis anterior, que data de 1994, cuando se estableció en el 9,15%. También supone 2 puntos porcentuales más que la tasa registrada en junio de 2012 (9,6%)

Ahora las cifras extra oficiales:

La morosidad de los créditos concedidos por los bancos y cajas, es del 14,47% en junio de 2013. La diferencia respecto a la cifra oficial es que en la estadistica del Banco de España ya no computan como morosos los 50.781 millones de euros traspasados por la banca a la Sareb. Cómo consecuencia de este truco estadístico, la mora  registró descensos en diciembre de 2012 y febrero de este año por los efectos contables del traspaso de activos procedentes de la reestructuración bancaria (Sareb), primero por parte de las nacionalizadas (Bankia, Novagalicia Banco y Catalunya Banc) y después por las del grupo 2, dentro del que figuran Banco Ceiss, Caja 3, Liberbank y BMN.

Sin este burdo  maquillaje “contable” el dato de la mora a Junio ascendería a 227 mil millones de euros versus los 176 mil millones que refleja la estadística “oficial”.

Os dejamos un cuadro de cómo ha evolucionado nuestro sistema financiero de Champions en los últimos 5 años. Reducción del crédito del 19% y un aumento de la morosidad del 260%. Efectivamente erámos claramente los campeones.

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/morosidad-banca-record-junio/19/08/2013/