Category Archives: Història

El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

Anuncis

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

La revolució naval del s. XIV

FONT:    L’ECONÒMIC

La indústria naval catalana arriba a produir un tipus de vaixell: nau, coca, o caravel·la, que serà el primer que farà possible les llargues travessies transoceàniques, que són la pedra angular de la construcció, des de final del XV, dels primers imperis globals i del primer sistema-món.

22/09/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Sabíem que la potència medieval catalana –comercial i militar, i cultural- s’havia de basar en uns mitjans de transport marítim importants, com podia ser el cas de Venècia, Gènova, o Pisa. Sabíem que les drassanes de Barcelona eren, a més d’un monument espectacular del gòtic civil, la fàbrica medieval conservada a Europa de més grans dimensions. Sabíem que la construcció catalana de naus no era un fenomen només barceloní. Intuíem que era molt estrany que una gran potència política i naval medieval com Catalunya s’endormisqués sobtadament, a final del segle XV.

Als anys 1960, Eulàlia Duran, tal com ho explica en una fantàstica entrevista feta per Josep M. Muñoz per a la revista L’Avenç (núm.376, febrer del 2012), va començar a repassar sistemàticament, minuciosament, la prou abundant informació sobre la Catalunya del XVI i del XVII. Ens va descobrir que era un país que, a desgrat de la conflictivitat bèl·lica, s’estava modernitzant: políticament (la Generalitat hi tenia un gran pes), econòmicament (amb les impremtes, les fargues, els molins, les bòbiles, les fassines, a més de les filadores i els telers), i culturalment (amb l’humanisme, el Renaixement, i el barroc).

Però aquesta modernització hauria estat impossible sense una base econòmica important. I una de les claus explicatives d’aquesta és la imprescindible construcció naval. Des dels treballs, a final del segle XVIII, d’Antoni de Capmany, l’antiga marina catalana és reconeguda. Però cap al 1920, una troballa fortuïta, la coca de Mataró, va plantejar nous interrogants. La coca és una maqueta d’un vaixell de 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega, trobada a una ermita de prop de la ciutat de Mataró per un antiquari de Munic que, després de diverses vicissituds, ha esdevingut la joia de la corona del Museu Marítim Prins Hendrick de Rotterdam. La raó és simple: és l’única nau medieval europea que es conserva.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/577877-la-revolucio-naval-del-s-xiv.html

El vidre català: ‘Barcelona glass in venetian style’

FONT:    L’ECONÒMIC

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.
A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes.

20/04/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1956, la Hispanic Society de Nova York va publicar un llibre, amb 23 pàgines de làmines, d’Alice Wilson Fronthingham amb aquest títol: Barcelona glass in Venetian style (New York, Hispanic Notes & Monographs / The Hispanic Society of America, 1956). Matisada, feien seva la idea que la producció de vidres catalans als segles XVI i XVII era d’una altíssima qualitat, perfectament comparable a la coetània de Venècia / Murano. Vint anys abans, i basant-se en les grans col·leccions de Macaya, d’Ametller i de Mateu, ho havia plantejat en termes semblants Josep Gudiol i Ricart a Els vidres catalans (Barcelona, Alpha, 1936).

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.

A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes. Les més destacades serien: Palau de Vidre, Vilanova de la Fusina, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Vallromanes, Vidreres, Vallbona, Vallvidrera, la Guàrdia de Montserrat, Mataró, Arenys de Mar, Montcada, Cornellà de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Almatret, Vimbodí. La ciutat de Barcelona en serà, a més d’un centre de producció, el centre comercial i el port d’exportació.

Al País Valencià, la producció també és important. Els forns de vidre es localitzarien a Busot, Biar, l’Olleria, Salines, Alzira. A Busot, per exemple, al XVIII, es produïen a l’any 80.000 peces de vidre (làmines planes, ampolles, porrons, vasos).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/638087-el-vidre-catala-barcelona-glass-in-venetian-style.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell, i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

28/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Eduard Toda i Güell, després de ser designat vicecònsol a quatre ciutats de la Xina, va esdevenir, el 1884, cònsol espanyol a el Caire. De la fascinació juvenil per Poblet, a l’interès per la cultura xinesa i, de sobte, a Egipte. Un antic imperi, amb una cultura extraordinària que era, des de feia ben poc, colònia britànica.

Segons els seus biògrafs, Toda es va dedicar a estudiar l’imperi dels faraons, va participar, o va dirigir excavacions a Tebes i altres indrets, i va fer arribar mostres d’aquesta cultura al Museu del Caire, al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i, és clar, al Museu Arqueològic de Madrid, intuint, potser, que museus i turisme podien tenir alguna relació. A Catalunya, i a l’Estat espanyol, l’egiptologia era a les beceroles. Toda n’és considerat un dels iniciadors

D’altra banda, Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

El 1887, Toda ja era cònsol espanyol a una altra destinació: Càller, a Sardenya. És a dir, a un territori que amb govern i Parlament propi, havia format part de l’imperi català. A l’Alguer, una població de l’illa, parlant amb la gent del carrer, es va trobar que li preguntaven: “així, allà a Espanya, ¿també parleu alguerès?”. Els catalans havien oblidat que a l’Alguer parlaven català, els algueresos no sabien que parlaven una llengua que es deia catalana, i els algueresos, optimistes, es pensaven que l’alguerès (el català) era l’única llengua parlada a l’Esta espanyol. O, en tot cas, era la llengua del cònsol espanyol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/500263-els-5-imperis-deduard-toda-i-2.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret.

21/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Dels temps de la primera globalització, a cavall del segle XIX i el XX, n’han quedat rastres i lliçons impressionants que ens poden ajudar a entendre per què la Catalunya del segle XX ha assolit uns bons nivells a desgrat de les dues dictadures (1923-30 i 1939-75), de la continuïtat de l’espoli fiscal de l’Estat espanyol i d’un excés d’autocrítica.

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret i es va llicenciar a la Universitat de Madrid.

Va fer oposicions per ingressar al cos consular de l’Estat espanyol i, el 1873, va guanyar la plaça d’agregat consular del regne d’Espanya. Era un estat en crisi que encara conservava algunes colònies de l’imperi Hispànic (que, d’entrada havia estat, recordem-ho, una continuació de l’imperi Català, dels s.XIII-inici del XVI).

El 1876 Eduard Toda va ser destinat com a vicecònsol, successivament, a quatre ciutats situades a dins o al costat de l’imperi de la Xina: Macau, colònia portuguesa; Hong-Kong, peça estratègica ja aleshores de l’imperi Britànic; i a les dues ciutats portuàries de l’imperi Xinès més connectades amb el comerç mundial: Canton i Xangai.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/497573-els-5-imperis-deduard-toda-1.html

La ‘base econòmica’ de Ramon Trias Fargas

FONT:    L’ECONÒMIC

Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El ‘dèficit fiscal’ era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren de 5.551.154.212 pessetes, i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21 % dels diners recaptats.

07/05/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Als anys 1960, Ramon Trias Fargas, economista, professor de la UB (i futur membre del govern de la Generalitat), va aconseguir que un banc industrial bascomadrileny, el Banc Urquijo, dediqués alguns cèntims a un servei d’estudis a Barcelona: el SEBUB.

Just abans, Trias Fargas havia fet un interessantíssim treball: La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona (Madrid, 1960). La metodologia era americana. Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El dèficit fiscal era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren 5.551.154.212 pessetes i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21% dels diners recaptats. En el llenguatge acadèmic del moment: “El sector público de la balanza de capital constituye un fuerte drenaje de fondos de la región”. I, encara que, en conjunt, Catalunya venia més a Espanya del que hi comprava, les xifres deien que “el déficit de la balanza de capital, por lo menos en el sector público, es superior al superávit de la cuenta de mercancías, cuando lo hay”.

En aquells anys el govern espanyol tenia l’objectiu de l’aïllament autàrquic, i mantenir els vells rics i inventar uns nous rics. Totes les relacions comercials amb l’exterior depenien de l’autorització -cas per cas- del govern. En aquest context, Trias Fargas descobria que “las exportaciones de la región (catalana) al extranjero, no son insignificantes, y la balanza comercial exterior puede ser positiva”.

Un xic després d’escriure aquestes paraules, Trias i el SEBUB començaven a estudiar la base econòmica de Catalunya. Aquest concepte havia sorgit als anys 1920-30, als Estats Units, quan es va voler planificar el creixement urbà. La base econòmica d’un territori, o d’una regió, és el conjunt d’activitats productives exportadores. Un sector és bàsic si té un coeficient d’exportació superior a 1. El treball dirigit per Trias Fargas es titulà: Estructura de la base económica de Cataluña (1965). Els anys estudiats són uns anys especialment difícils per a l’economia catalana: 1955-1963. Les informacions estadístiques eren molt deficients. Però, així i tot, val la pena conèixer i repensar les xifres que expliquen la base econòmica de Catalunya.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/407135-la-base-economica-de-ramon-trias-fargas.html

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

Llonganisses de Vic a Filadèlfia

FONT:    L’ECONÒMIC

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat a començament del segle passat i també ara que no podia ser satisfeta per tothom, perquè ‘fins a un cert punt era un article de luxe’.

10/07/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

A la Fira Mundial de l’Alimentació de Filadèlfia de 1878, el fabricant Jaume de Vernils, de Vic, presentà un nou producte: les llonganisses. Tal com explica Gonçal de Reparaç en el seu llibre clàssic sobre la plana de Vic, la producció de llonganisses i altres conserves de carn embotida era, fins aleshores, una producció familiar tradicional. Se’n parla en textos de la literatura catalana clàssica. La cita més antiga era en un text de 1368, per bé que la paraula llonganissa no es localitza fins a un moment posterior: al segle XVI.

Però, segons Reparaç, la indústria de la llonganissa era (el 1928) una indústria molt moderna, amb només 50 anys de vida. El moment inicial del pas de la producció familiar a la producció industrial havia estat, justament, el moment de la presentació de llonganisses, pensant en l’exportació, a la Fira de Filadèlfia.

UNA NECESSITAT.

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat, aleshores -i ara- que no podia ser satisfeta per tothom: les llonganisses (i altres embotits, com ara la mortadel·la, la botifarra, el xoriço, el salami) eren, «fins a un cert punt, un article de luxe». Això s’explica pels següents punts. Vegem-ho.

Primer. Als porcs, que eren, inicialment, de la raça negra del país, va caldre anar-los substituint per porcs més productius del nord d’Europa: de raça craonesa, o del tipus Yorkshire.

Segon. Pel que fa a les màquines de les operacions de trinxar, mesclar i embotir la carn, també va caldre sortir a fora: «La maquinària era principalment alemanya», escriu Reparaç.

Tercer. El pebre venia d’Orient, es comprava a Singapur i les illes de la Sonda.

Quart. La sal, no calia importar-la, era més propera, catalana. Provenia bàsicament de Cardona o de Torrevella.

I, cinquè, el més sorprenent, els budells procedien dels grans escorxadors de Chicago. Els budells dels embotits catalans, doncs, havien de viatjar des dels Grans Llacs fins a l’Atlàntic, travessar tot l’oceà, entrar a la Mediterrània, i arribar al port de Barcelona. L’últim trajecte, Barcelona-Vic, es feia per terra, és clar.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/192592-llonganisses-de-vic-a-filadelfia.html