Masos i masies, en evolució

FONT:    L’ECONÒMIC

Les masies, a més de centres productius i magatzems (amb cisterna, era, forn, premsa, celler, trull, estable, galliner, femer, golfes, pous de glaç), eren també habitatge de la família de masovers, que incloïa fàcilment tres generacions, i dels mossos i les dones que hi treballaven.

04/11/10 19:28 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Els masos, i les masies que en són el nucli organitzador, són unes empreses familiars agroalimentàries molt eficients i, per tant, de llarga durada. Les terres de conreu, les vinyes, els prats, els boscos i els erms d’un mas podien sumar extensions molt diverses: de 15-20 hectàrees a 200-300 hectàrees. Els masos es van emplaçar al camp obert, o prop d’un bosc, amb accés a una mina o un corrent d’aigua canalitzada, o a pous. Relativament lluny dels centres urbans i no, és clar, a alta muntanya.

Els principals productes d’aquestes empreses multisectorials foren, inicialment, els cereals (i el pa), les olives (i l’oli), el raïm (i les panses i el vi), les hortalisses, els farratges, la carn (d’aviram, de be, de vaca, de porc), els embotits, la llet (i els formatges), la llenya (i el carbó vegetal). També, llanes, pells, fustes, algunes eines simples, fils, teixits, espardenyes.

Les masies, a més de centres productius i magatzems (amb cisterna, era, forn, premsa, celler, trull, estable, galliner, femer, golfes, pous de glaç), eren també habitatge de la família de masovers, que incloïa fàcilment tres generacions, i dels mossos i les dones que hi treballaven.

Tenim notícia de masos creats a partir de la revolució de l’any 1000, però la seva difusió, i el seu èxit, és conseqüència del marc polític i econòmic dissenyat a partir de 1485-86, és a dir a l’inici dels temps moderns. En aquells anys, el Compromís d’Amer (8 de novembre de 1485) i la sentència arbitral de Guadalupe (21 d’abril de 1486) signada pel rei Ferran II, dit el Catòlic, van posar fi, de forma positiva, a les dues guerres dels Remences, que havien enfrontat violentament, durant dècades, pagesos i senyors feudals. De la sentència, el 1498, se’n feu una edició impresa de 500 exemplars.

El nou marc va eliminar les formes de control personal dels senyors feudals (els dits mals usos) i obria el pas a la generalització dels contractes d’emfiteusi, i de la figura de l’hereu, o la pubilla. El propietari feudal rebria una quantitat anual i el pagès podia actuar lliurement com a empresari i transmetre el mas al fill, que en seria l’hereu. Aquesta situació de llibertat d’actuació era insòlita a l’Europa d’aquells temps, i, de fet, en molts països, com per exemple Rússia, el feudalisme dura fins al segle XIX. La figura de l’hereu, a Europa, existiria només en alguns països, que, si seguim els mapes d’E. Todd, acabaran tenint alguns trets comuns.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/326317-masos-i-masies-en-evolucio.html

L’origen del turisme industrial

FONT:    L’ECONÒMIC

Amb la creació de la Societat d’Atracció de Forasters es va impulsar el turisme urbà, que era incipient, però que anava avançant lentament des de l’Exposició Universal de 1888 i des de l’obertura, el 1902, a la plaça de Catalunya de Barcelona, del moderníssim hotel Colón.

11/09/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La creació, el 1908, de la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), una empresa turística mixta promoguda per l’Ajuntament de Barcelona, amb local al bell mig de la Rambla, al davant de l’hotel de les Quatre Nacions, va significar l’inici de diverses línies d’actuació. Vistes amb perspectiva, les propostes de la SAF foren d’una extrema modernitat, car combinaven molt bé la passió per les tecnologies modernes, el confort i l’enamorament per les joies de les cultures del passat. Potser perquè al capdavant de la SAF hi hauria gent amb talent i imaginació, com ara Marià Rubió i Bellver, Lluís Duran i Ventosa i Manuel Folch i Torres.

Una d’aquestes línies fou la promoció d’un molt incipient turisme urbà. Un turisme que anava avançant lentament des de l’Exposició Universal de 1888 i des de l’obertura, el 1902, a la plaça de Catalunya de Barcelona, del moderníssim hotel Colón, amb “chauffage à vapeur dans tous ses appartements”.

Una altra línia d’actuació, sorprenent: les beceroles del turisme que molt més tard s’ha conegut com a turisme industrial. Vegem-ho seguint la guia Douze jours à Barcelone, publicada per Atracció de Forasters el 1908. En el primer dia d’estada a Barcelona, la guia proposa una passejada per la Rambla fins al port, la Barceloneta, els banys de mar, i la Maquinista Terrestre i Marítima! En els dies que segueixen, la guia recomana vivament la visita a la gran fàbrica tèxtil cotonera: La Espanya Industrial. Diu, sense problemes: “Tots els estrangers que vénen a Barcelona la visiten i tots se sorprenen de la seva organització meravellosa. […] Tots els personatges que han sojornat a Barcelona durant uns dies han honorat amb la seva presència la fàbrica de Sants”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/284012-lorigen-del-turisme-industrial.html

Les indianes

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir del 1805, els fabricants catalans van introduir màquines de filar britàniques. El 1833, Bonaplata va comprar una màquina de vapor a Anglaterra i la va fer instal·lar a Barcelona (al carrer Tallers, al Raval). Fins aquell moment, el sistema de vapor no s’havia utilitzat per a res al sud dels Pirineus

09/06/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

A partir del 1736, l’especialització barcelonesa en estampats de roba blanca importada de lli i de cotó va ser una de les bases sorprenents del take-off, de l’arrencada de la Catalunya moderna. Aquests estampats han saltat a la fama amb el nom d’indianes ja que, d’entrada, es fabricaven a l’Índia i, a partir d’un cert moment, arribaven, per Creixent Fèrtil, a l’Europa occidental.

Algunes ciutats de la Mediterrània oriental, com Esmirna i Alepo (ens ho explica Àlex Sànchez al saló del Tinell del Palau reial de Barcelona), també van començar a fabricar aquests estampats. I, Liorna, Marsella i Barcelona, les distribuïen. Barcelona, a més, tenia la possibilitat de vendre-les als mercats de l’Amèrica llatina.

El pas següent era no únicament vendre sinó, primer, fabricar aquests estampats. Com que Catalunya havia menjat blat (i, doncs, pa) sicilià, sard, i llenguadocià, gràcies al fet que fabricava draps de llana, el salt a la nova indústria no hauria d’haver estat especialment important. Però ho va ser perquè la demanda va fer que es disparés el nombre d’establiments industrials dedicats, primer, només a estampar, després, a teixir i, finalment, a filar cotó. Una primera matèria que, primer, venia d’Egipte i de Malta però, després, de les plantacions del golf de Mèxic, i del port de Nova Orleans.

La demanda va ser, sobretot, femenina, i americana i, sobretot, de roba per vestir: més còmoda, més higiènica, més barata, i d’un disseny (i d’uns colors) molt més atractius. Però les indianes també es van usar dins les cases (i dins de certs mobles del tipus bagul o armari) i van formar part del disseny d’interiors.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/548138-les-indianes.html

La gran fàbrica catalana: les drassanes de Barcelona

FONT:    L’ECONÒMIC

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

23/10/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

L’expansió comercial catalana per la Mediterrània i per l’Atlàntic es basa, durant 700 anys, en la navegació marítima i en la construcció, a les costes catalanes, de tot tipus de vaixells. Les fàbriques de vaixells (i de veles, cordes i els atuells per a la navegació), conegudes amb el nom de drassanes, han estat, doncs, una peça clau de l’economia catalana.

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

Una fàbrica d’iniciativa pública, com a Venècia. Però amb algunes diferències, car el finançament inicial i la direcció són de la Corona catalanoaragonesa (es diuen Drassanes Reials), però també hi participaran el govern de la ciutat de Barcelona (el Consell de Cent) i el govern del Principat de Catalunya (la Generalitat).

La notícia més antiga de la construcció d’unes drassanes reials és l’ordre de 1243 del rei Jaume I lo Conqueridor en la qual es delimita la nova àrea de les futures drassanes. El 1280, la Corona crea la figura de director executiu de l’empresa, amb un nom apropiat: és el drassaner. El director tècnic serà el mestre major d’aixa. Hi treballaran centenars de tècnics i artesans altament qualificats. El nou acord entre la Corona i la ciutat (amb la participació de la Generalitat, que tot just comença) per a una nova construcció és de 1378. Les fonts de finançament de la Corona són diverses: els recursos obtinguts amb els impostos sobre el comerç per la Mediterrània, les sancions imposades als defraudadors, un percentatge dels gravàmens que recauen sobre la comunitat del call de Barcelona.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/318225-la-gran-fabrica-catalana-les-drassanes-de-barcelona.html

13.000 fàbriques, abans del luxe

FONT:    L’ECONÒMIC

A l’economia catalana de 1909 encara no hi ha les produccions dels articles de luxe, que són una de les claus de l’èxit de Suïssa ja aleshores. Però ja es troben pistes del que està a punt de succeir.

20/11/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1908 es publicà, a París, un estudi excel·lent sobre la indústria catalana, signat pel professor Édouard Escarra. “Sense incloure una multitud de petits tallers –traduïm- a Catalunya hi hauria més de 13.000 fàbriques, xifra realment enorme…”. L’objectiu de l’informe és molt pràctic. Els francesos “hem perdut ja una gran part de la nostra clientela espanyola, molts dels nostres productes, abans molt apreciats, han estat desplaçats per articles catalans. Ara bé: disposem de mercats a les repúbliques americanes” Però, segons Escarra, “també Catalunya té interessos a dirigir vers aquells estats les seves exportacions”. Breu: l’estudi francès vol saber fins a quin punt les exportacions catalanes poden desplaçar les exportacions franceses.

A inicis del segle XX, els productes catalans exportats, seguint Escarra, són: 1) els taps de suro: Catalunya “té quasi el monopoli mundial en la venda de productes surers”, 2) els teixits de cotó, i el gènere de punt, que tenen com a destí nínxols de mercat de quatre continents: Cuba, Colòmbia, Argentina-Uruguai, Marroc-Egipte, Turquia, Filipines, 3) diferents classes de paper i de cartonatges, a molts punts d’Amèrica, 4) les espardenyes (700.000 parells!, mig milió, a les antigues colònies espanyoles) i les sabates, sovint, mallorquines i exportades des de Barcelona, 5) els sabons, amb destí prioritari a Cuba , 6) els teixits de llana, de lli, de cànem, sedes, venuts al Carib, Sud-amèrica i Orient, 7) la farina fabricada amb blat, que, segons els anys, és, importat, de Rússia i Romania. Altres productes exportats eren els agrícoles: l’oli “d’excel·lent qualitat”, els fruits secs, els vins i els aiguardents.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/333424-13000-fabriques-abans-del-luxe.htmll

El rellotge català

FONT:    L’ECONÒMIC

El càlcul sobre la producció total dels anys 1721-1814 es basa en la numeració de les diverses sèries gravades en alguns dels rellotges que es conserven. Si el número de taller més gran conservat no ha de ser, forçosament, l’últim rellotge fabricat per aquell taller, Farré i Xarrié conclouen que el volum de la producció catalana de rellotges domèstics podria situar-se entre 1.500 i 2.000, i que una part d’aquesta producció

28/04/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Fins al 1957, ningú no havia parlat de l’existència d’un rellotge català. Qui ho va fer va ser un historiador alemany, Hans E. Maurer que va descobrir els Katalanische Uhren des 18 Jahrhundrets, i un historiador espanyol, Luis Montañés que va escriure “una noticia sobre los primitivos relojes catalanes”. Cinquanta anys després, gràcies al recull de Eduard Farré i Jaume Xarrié, hem tingut accés a una faceta poc coneguda de l’economia catalana del segle XVIII: la producció i exportació de rellotges domèstics, de caixa, o de paret.

De fet, a la Catalunya del Set-cents la construcció de rellotges no era un fet nou. Sabem que el rellotge de la torre del palau reial de Perpinyà (1.356) va ser un dels primers rellotges mecànics de torre d’Europa i que, d’aleshores ençà, es van anar construint rellotges públics a moltes poblacions de les terres catalanes.

El que van descobrir Maurer, Montañés (i d’altres, com Luis M. Cascante o Lluís Monreal) és que gràcies a una innovació mecànica que van batejar com a escapament català, alguns rellotgers nous catalans (que, originàriament fabricaven eines o panys, de serraller, o armes blanques o de foc) van tirar endavant la fabricació de rellotges domèstics, o de paret, en uns tallers de rellotgeria molt actius.

Al 1957, es coneixien 27 rellotges catalans del XVIII. Basant-se en monografies locals, el 2008, Farré i Xarrié han identificat un total de 151 rellotges, 17 esferes i 2 màquines. Els tallers d’aquesta rellotgeria domèstica estaven localitzats a 12 poblacions catalanes: Moià (46 rellotges), Arenys de Munt (33), Gironella (20), Sant Joan de les Abadesses (18), Olot (9), Mataró (8), Manresa (6), Igualada (5), Terrassa (4), Barcelona, Centelles i Vic (1, a cada població).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/533841-el-rellotge-catala.html

1714-1794: armes catalanes per als borbons

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir del 1794, les fàbriques catalanes van deixar de ser útils a la monarquia dels Borbons per diverses raons. Una és que estaven localitzades, en temps de guerres contínues amb França, massa a prop de la frontera. Des d’aleshores, les fàbriques d’armament serien a Astúries, el País Basc, Toledo i Sevilla

12/01/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Entre el 1714 i el 1794, les fàbriques d’armes situades al territori de l’antic Principat de Catalunya van produir 256.572 armes de foc i 58.179 armes blanques, sempre segons els estudis de Ricard Martí, que pensa que les xifres reals eren molt més grans (unes 400.000 de foc i 100.000 de blanques). Es tracta d’una quantitat fabulosa que situa Catalunya entre els primers productors d’armes de l’Europa moderna i que fa que la indústria de l’armament sigui la quarta pota de l’arrencada moderna de l’economia catalana, juntament amb l’exportació dels teixits estampats de cotó coneguts com a indianes, els destil·lats de vi coneguts com a aiguardents i els fulls de paper que, a Amèrica, eren el papel catalán.

La monarquia borbònica, guanyadora en la guerra de Successió a la corona de les Espanyes, va adoptar, d’entrada, diversos i contundents paquets de mesures per controlar els súbdits de la corona de Catalunya-Aragó, que majoritàriament havien optat pel candidat austríac. Un d’aquests paquets va ser el desarmament de la població, ja que bona part de la població catalana disposava -per diversos conceptes- d’armes. La repetició de les prohibicions al llarg dels anys fa pensar en la seva escassa eficàcia, en la resistència dels catalans a ser desarmats.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/609295-1714-1794-armes-catalanes-per-als-borbons.html

Desmilitarització de l’economia (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir de 1714 la producció i l’exportació de productes s’accelera. Les indianes, els draps, les barretines (i les bases de la fabricació de colorants); les pells adobades, els cuirs; aliments i begudes: farina, oli, arròs, fruita seca, panses, vins, destil·lats…

02/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Mentre creix, entre 1500 i 1800, la militarització de l’economia catalana, les altres indústries, els obradors i les fàbriques no militars i el gran comerç (i el petit) van fent el seu camí. Els molins fariners, els trulls i les premses de raïm, les fargues, les ferreries i les adoberies, els molins de paper i les impremtes, els forns i les bòbiles, les farmàcies i botigues d’herbes i plantes medicinals, les filadores i els telers. A poc a poc va avançant un poc freqüent procés d’industrialització amb, alhora, desmilitarització de l’economia.

El precedent més important d’aquesta línia paral·lela de desmilitarització és el programa civil del rei Alfons el Magnànim, cap visible de la conquesta militar catalana de Nàpols. A partir de 1443, el disseny de la política econòmica de la Corona ha estat sintetitzat així: “All interno di questa vasta area dell’Europa mediterranea, Alfonso cercó di realizzare un disegno di integrazzione economica, proteggiendo l’industria tessile catalana e aragonese dalla concorrenza straniera e riservando ai territori italiani il ruolo de grandi produttori di derrate agricole”(S. Caro et al.). Des de Nàpols, Alfons donaria una forta empenta a la renovació i racionalització de les estructures polítiques i administratives, “grazie sopratutto alle competenze professionali degli operatore mercantili e finanziari fiorentini e catalani”.

El diagnòstic que féu al 1600 el professor Pere Gil és prou significatiu, car Catalunya, a més d’exportar “ferro” (en bona part: armes), exporta vidre (“se’n carreguen caixes per a Castella, Índia/Amèrica, França, Itàlia i altres parts”), roba de llana i safrà (exportat fins a Flandes). L’economia catalana moderna, com la medieval, té una clara vocació exportadora. Jaume Damians o Narcís de Peralta, un xic més tard, hi inclouen, a més, un altre producte tèxtil: la seda; una altra manufactura: el cuir, i més produccions agroalimentàries: ametlles, avellanes, pinyons, peix salat, vi i oli.

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/391476-desmilitaritzacio-de-leconomia-i-2.html

Militarització de l’economia (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Fins al 1500, la societat nació catalana i la Campània/Nàpols eren les àrees centrals d’un imperi comercial mediterrani en xarxa (amb bases a la Mediterrània, fins a Xipre, i a l’Atlàntic, fins a les Canàries)

26/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Els estats i els imperis moderns són conseqüència, en part, d’un canvi fonamental: l’elevat cost de la nova tecnologia militar dels canons i la pólvora i de les fortificacions capaces de resistir (o de fer lliscar) els projectils. La fabricació d’armes de foc (de grans dimensions, com els canons, o individuals, com els pedrenyals) i la construcció de les noves ciutadelles demanava un volum de recursos que només seria a l’abast d’unes unitats polítiques de grans dimensions econòmiques: els estats imperi o algunes (poques) repúbliques urbanes. Totes les societats europees d’abans de 1500 eren massa petites per finançar-se el nou armament i les noves fortificacions. També, la societat catalana, que, tal com ha explicat Pierre Vilar, tenia molts dels trets característics dels estat nació. El que van fer totes les societats europees fou participar, de formes ben diverses, en la construcció dels nous grans estats imperi que demanava la nova tecnologia militar.

Fins al 1500, la societat nació catalana i la Campània/Nàpols eren les àrees centrals d’un imperi comercial mediterrani en xarxa (amb bases a la Mediterrània, fins a Xipre, i a l’Atlàntic, fins a les Canàries). Després, l’imperi català s’integrà simultàniament, i per raons militars, a dues grans àrees: a l’imperi hispànic en formació i, alhora, al vell imperi romanogermànic. El 1519, justament, mentre vivia a la ciutat de Barcelona, el rei Carles I de Catalunya-Aragó (duc de Borgonya, rei de Castella-Lleó i arxiduc d’Àustria) fou elegit emperador germànic. Aquesta integració a l’imperi germànic durà fins al 1556. Als anys 1705-1714, Catalunya i tota la Corona d’Aragó van passar, de nou, a l’òrbita de l’imperi austríac. Després de 1714, continuà la integració de bona part de la noblesa catalana a aquest imperi. Ara, des de Viena o Nàpols.

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/386653-militaritzacio-de-leconomia-1.html

Projectes del nacionalisme democràtic del 1936

Abans del 1936, Deulofeu (que, recordem-ho, era farmacèutic i químic i va ser alcalde de Figueres) ja havia començat a descobrir l’origen català de l’arquitectura romànica europea, i, per tant, els estretíssims lligams entre la societat catalana i les societats europees: els lligams que seran el lema central de la Manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. D’altra banda, Sieberer explica que “els catalans no són menys que altres nacions europees independents i pròsperes, com per exemple Holanda”, i que “hi ha menys danesos que catalans i no obstant això, el seu país i la seva llengua són respectats”.

09/02/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La idea del nacionalisme democràtic és una idea forta de l’estudiós austríac Anton Sieberer, l’home que Jaume Vicens Vives va definir com el millor analista del regionalisme/nacionalisme català. Els successius títols del seu llibre, però, van ser: Katalonien gegen Kastilien (Viena, 1936), Spanien gegen Spanien (Viena, 1936), Espagne contre Espagne (Ginebra, 1937) i España frente a Catalunya (Mèxic, 1944). La idea de contraposició o d’enfrontament era ben present. El que era sorprenent, però, segons Sieberer, va ser: “el creixement ràpid de la població catalana… Del 1910 al 1935 ha augmentat un 44%, ha passat de 2.085.000 a 3.000.000. Fins i tot comparat amb el creixement ràpid de la població europea del segle XIX, aquest augment és completament extraordinari.” I pregunta: “¿no dóna a Catalunya el dret de mirar el futur amb optimisme?”

Sieberer va titular un dels últims capítols del seu llibre així: “Els catalans fan projectes de futur.” Aquests projectes del nacionalisme democràtic català no es van basar, en cap cas, en l’enfrontament bèl·lic ni, és clar, en l’expansió colonialista sinó en els acords de col·laboració o d’associació amb altres pobles. Sieberer va presentar quatre projectes: primer, “el somni ibèric”; segon, “les relacions estretes entre Catalunya i el Sud de França”; tercer, l’occitanisme/europeisme que proposa Alexandre Deulofeu; quart, “la Greater Catalonia”.

El somni ibèric va significar la desaparició de l’Estat espanyol i de l’estat portuguès i la creació, a la península Ibèrica, d’un super-estat amb mercat comú, moneda única, etc. És un somni que no ha avançat, car dins les institucions europees, els estats espanyol i portuguès continuen ignorant-se mútuament. Si Espanya mira Portugal també ha de mirar Catalunya. I sembla que les elits de Portugal continuen pendents d’Anglaterra.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/617957-projectes-del-nacionalisme-democratic-del-1936.html