Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

“A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos.”

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog

El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.

En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog.

Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog.

Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Jordi Franch Parella Weblog.

Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta.

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog.

La Crisi i el Costat Fosc de l’Economia | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i fent-la dependent fins a l’addicció de més endeutament a cost zero. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. El nou diner creat no s’ha filtrat a l’economia real, sinó que ha alimentat l’especulació i augmentat el palanquejament i la rendibilitat del sector financer. Definitivament, ni la política monetària ni el sector financer han enfortit l’economia real, però sí han contribuït a descontrolar el flux de liquiditat, inflant bombolles d’actius i creant (falsa) riquesa financera i (espúria) capitalització borsària. Com es pot apreciar en el gràfic, la volatilitat dels mercats és enorme (recordem, per exemple, la setmana negra que acabem de passar a les borses mundials i com el divendres 12 de febrer l’Íbex 35 acumulava unes pèrdues anuals superiors al 18%).

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: La Crisi i el Costat Fosc de l’Economia | Jordi Franch Parella Weblog.

Primera víctima de l’absència de quotes lleteres | A cop de post | una visió de Girona

La desaparició de les quotes lleteres s’ha cobrat la primera víctima a les comarques de Girona; la primera granja que tanca perquè ja no pot seguir venent la llet per sota de cost. I diu el sindicat JARC que n’aniran caient moltes més perquè el codi de bones pràctiques i els contractes amb les envasadores són paper mullat.

L’explotació que ha tancat és la d’un jove productor de Llagostera que havia recollit el testimoni del pare i de l’avi. Plega perquè fer un litre de llet (les vaques tenen la mala costum de menjar, entre d’altres coses) costa aproximadament uns 30 cèntims i ara mateix el mercat permet comprar llet a aquest preu o una mica per sobre, a 27 cèntims o a 12 si, com els està començant a passar a molts productors i agrupacions de productors, l’empresa que fins ara els recollia la llet ha decidit comprar-ne menys, a un preu inferior o, simplement, deixar de fer-ho.

En aquest últim cas, alguns ramaders recorren a revenedors, que compren a preu rebentat (12 cts, 15 cts…) i que “que acaben introduint aquesta llet al mercat”, diu Jaume Olivé, secretari del SAT Ramaders del Gironès, “per una altra via”. És el peix que es mossega la cua, explica, perquè les distribuïdores saben que, en cas de necessitat, sempre trobaran un subministrador i aquesta llet a preu rebentat impedeix que entri al mercat la que s’hauria de pagar a un preu normal.

PER SEGUIR LLEGINT ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Primera víctima de l’absència de quotes lleteres | A cop de post | una visió de Girona.

Empresa Familiar | Jordi Franch Parella Weblog

L’empresa familiar, segons un informe presentat aquesta setmana a Madrid i dirigit pel catedràtic Joan Francesc Corona i Ramon, genera el 67% de l’ocupació i el 57% del valor afegit brut total a Espanya. Suposen el 89% del total i, a diferència de les grans empreses, que incrementen la productivitat durant la crisi a base de reduir els llocs de treball, la petita empresa familiar destaca pel seu compromís amb els treballadors, encara que això signifiqui incrementar els costos laborals unitaris i perdre competitivitat en el mercat globalitzat. Concretament, el nombre de treballadors ha passat de 4,7 per milió d’euros facturats el 2007 a 5,1 el 2013. En canvi, les empreses no familiars han ajustat les plantilles passant de 3,1 a 3 treballadors per milió ingressat.

Un segon aspecte positiu destacable és que el seu endeutament és inferior a la mitjana, ja que l’empresa familiar opta majoritàriament per l’autofinançament i la reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci, renunciant a la distribució de dividends entre els propietaris. Concretament, l’endeutament de les empreses familiars ha passat del 67,2% el 2007 al 73% el 2013, mentre que l’endeutament de les empreses no familiars ho ha fet del 68,7% el 2007 al 92,9% el 2013.

En tercer lloc, el compromís familiar amb el dia a dia de l’empresa permet assolir una mitjana en l’esperança de vida de 33 anys, notablement superior als 12 anys de les restants empreses. Malauradament, el 70% d’elles no arriba a la segona generació, mentre que la mortalitat en tercera generació s’enfila al 85%. Dues de cada deu empreses familiars han mort des de l’inici de la crisi. Resulta difícil, per tant, superar la dita que la primera generació crea l’empresa, la segona l’aixeca i la tercera la tanca.

Un quart aspecte remarcable, pel que fa a la presència de la dona a la direcció, és que el 73% dels equips directius de l’empresa familiar té presència femenina, per només el 32% en el conjunt de les empreses espanyoles.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Empresa Familiar | Jordi Franch Parella Weblog

Nova Macroeconomia

Blog d'Economia i Empresa

Les idees, encara que siguin errònies, tenen molta més importància del que es sol pensar. Les persones amb poder dins de l’Estat acostumen a ser esclaves d’algun economista o pensador polític difunt. Especialment, si aquest es diu John Maynard Keynes (1883-1946). Les receptes del pare intel·lectual del sistema intervencionista i de la disciplina macroeconòmica són irresistiblement atractives per qualsevol polític, sigui de dretes o d’esquerres. Confiar la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació a l’increment de la despesa pública i la fabricació de moneda, com ho va fer l’economista britànic, suposa donar justificació acadèmica a les polítiques econòmiques naturals de qualsevol govern.

El president Rajoy es va congratular, en una recent entrevista a la televisió, d’haver evitat retallar la despesa pública gràcies als increments draconians dels impostos. També es va lamentar de no haver construït més carreteres (sense cotxes), línies d’AVE (sense passatgers) o aeroports (sense avions). En termes…

View original post 496 more words

L’AVE, una pèssima inversió pública

Blog d'Economia i Empresa

Un argument habitualment utilitzat pels qui defensen la bondat de la intervenció de l’Estat en l’economia (siguin keynesians o monetaristes) és la necessitat que l’Estat inverteixi en l’AVE i altres obres públiques per estimular la demanda agregada i reactivar l’economia. L’últim informe publicat a Fedea pels professors Germà Bel i Daniel Albalate demostra que aquest argument és fals. L’alta velocitat no és cap mannà que porti creixement econòmic i l’experiència demostra que l’impacte que genera en les regions per on passa és neutre, i fins i tot negatiu. Espanya és el segon país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat. Són 2.500 en funcionament i 1.300 més en obres. Molts més que a França (2.036 km), Japó (2.087 km) o Alemanya (1.013 km). Els EUA només tenen 362 km en funcionament i, malgrat això, són el setè país més competitiu del món en infraestructures segons el…

View original post 442 more words