Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

“A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos.”

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Un país funciona millor amb la lliure iniciativa empresarial que amb la planificació econòmica centralitzada del govern. Ho sostenen múltiples raons tant teòriques com empíriques. Les diferències entre Corea del Sud i Corea del Nord en són un exemple. Mentre que el primer té una renda per càpita superior a 21.000 euros (28è del món), en el règim comunista del nord no es superen els 500 euros (183è del món). Singapur i Cuba, recentment visitada pel president Barack Obama, en són un altre exemple. Els dos països varen aconseguir la independència quasi al mateix temps. Singapur es va independitzar de Malàisia el 1965 i Cuba, que no era una colònia espanyola des del 1898, va conèixer el triomf de la revolució comunista de Fidel Castro el 1959. Tant Singapur com Cuba tenien el 1960 una renda per càpita de 2.500 dòlars, comparables en termes de poder adquisitiu. Actualment, Singapur és un dels països més pròspers i rics del món amb 42.344 euros per habitant, mentre que Cuba no supera els 5.200 euros. Per tant, Singapur l’ha multiplicat per 17, però Cuba només per 2. Els resultats no varien si considerem indicadors més favorables a Cuba, com l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, que inclou també l’escolarització i l’esperança de vida. Des de 1990, Singapur ha millorat de 0,72 a 0,91, mentre que Cuba només ha passat de 0,68 a 0,77. Per tant, la renda per habitant de Singapur és molt superior a la de Cuba, però també ho és l’esperança de vida (83 anys versus 79 anys) i els anys d’escolarització (15,4 anys versus 13,8 anys). La principal causa de la misèria de Cuba és la inexistència de les institucions bàsiques d’una economia de mercat, com la propietat privada i el respecte als acords privats, que són substituïts per la propietat pública dels mitjans de producció i la dictadura dels germans Castro. Amb institucions de mercat, Cuba seria tan pròspera com Singapur.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 19-04-2013 – Ramón Cotarelo: S’ha acabat la “conllevancia”?

Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d’Educació a Distància (UNED), Ramón Cotarelo argumenta amb claredat que la transició espanyola va ser el resultat de la por. S’hi va arribar per la fusió de dues pors: la por de la dreta a perdre els seus privilegis i la por de l’esquerra a tornar a ser víctima de la repressió.
Segons ell, l’actual dreta nacionalista espanyola, en connivència amb l’Església catòlica, no representa Espanya. Representa menys de la meitat d’Espanya, però s’ha imposat sobre la resta.

Es declara nacionalista espanyol, però està a favor que els catalans decideixin lliurement si volen continuar a Espanya. El dret d’autodeterminació, diu, és la màxima manifestació de llibertat col·lectiva en què la gent elegeix.

Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog

El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.

En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog.

Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Mario Draghi i els límits del BCE | Jordi Franch Parella Weblog.

Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Jordi Franch Parella Weblog.

Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta.

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog.

La Crisi i el Costat Fosc de l’Economia | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i fent-la dependent fins a l’addicció de més endeutament a cost zero. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. El nou diner creat no s’ha filtrat a l’economia real, sinó que ha alimentat l’especulació i augmentat el palanquejament i la rendibilitat del sector financer. Definitivament, ni la política monetària ni el sector financer han enfortit l’economia real, però sí han contribuït a descontrolar el flux de liquiditat, inflant bombolles d’actius i creant (falsa) riquesa financera i (espúria) capitalització borsària. Com es pot apreciar en el gràfic, la volatilitat dels mercats és enorme (recordem, per exemple, la setmana negra que acabem de passar a les borses mundials i com el divendres 12 de febrer l’Íbex 35 acumulava unes pèrdues anuals superiors al 18%).

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: La Crisi i el Costat Fosc de l’Economia | Jordi Franch Parella Weblog.

Empresa Familiar | Jordi Franch Parella Weblog

L’empresa familiar, segons un informe presentat aquesta setmana a Madrid i dirigit pel catedràtic Joan Francesc Corona i Ramon, genera el 67% de l’ocupació i el 57% del valor afegit brut total a Espanya. Suposen el 89% del total i, a diferència de les grans empreses, que incrementen la productivitat durant la crisi a base de reduir els llocs de treball, la petita empresa familiar destaca pel seu compromís amb els treballadors, encara que això signifiqui incrementar els costos laborals unitaris i perdre competitivitat en el mercat globalitzat. Concretament, el nombre de treballadors ha passat de 4,7 per milió d’euros facturats el 2007 a 5,1 el 2013. En canvi, les empreses no familiars han ajustat les plantilles passant de 3,1 a 3 treballadors per milió ingressat.

Un segon aspecte positiu destacable és que el seu endeutament és inferior a la mitjana, ja que l’empresa familiar opta majoritàriament per l’autofinançament i la reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci, renunciant a la distribució de dividends entre els propietaris. Concretament, l’endeutament de les empreses familiars ha passat del 67,2% el 2007 al 73% el 2013, mentre que l’endeutament de les empreses no familiars ho ha fet del 68,7% el 2007 al 92,9% el 2013.

En tercer lloc, el compromís familiar amb el dia a dia de l’empresa permet assolir una mitjana en l’esperança de vida de 33 anys, notablement superior als 12 anys de les restants empreses. Malauradament, el 70% d’elles no arriba a la segona generació, mentre que la mortalitat en tercera generació s’enfila al 85%. Dues de cada deu empreses familiars han mort des de l’inici de la crisi. Resulta difícil, per tant, superar la dita que la primera generació crea l’empresa, la segona l’aixeca i la tercera la tanca.

Un quart aspecte remarcable, pel que fa a la presència de la dona a la direcció, és que el 73% dels equips directius de l’empresa familiar té presència femenina, per només el 32% en el conjunt de les empreses espanyoles.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Empresa Familiar | Jordi Franch Parella Weblog