Tag Archives: CATALUNYA

Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

prou

“A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos.”

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Un país funciona millor amb la lliure iniciativa empresarial que amb la planificació econòmica centralitzada del govern. Ho sostenen múltiples raons tant teòriques com empíriques. Les diferències entre Corea del Sud i Corea del Nord en són un exemple. Mentre que el primer té una renda per càpita superior a 21.000 euros (28è del món), en el règim comunista del nord no es superen els 500 euros (183è del món). Singapur i Cuba, recentment visitada pel president Barack Obama, en són un altre exemple. Els dos països varen aconseguir la independència quasi al mateix temps. Singapur es va independitzar de Malàisia el 1965 i Cuba, que no era una colònia espanyola des del 1898, va conèixer el triomf de la revolució comunista de Fidel Castro el 1959. Tant Singapur com Cuba tenien el 1960 una renda per càpita de 2.500 dòlars, comparables en termes de poder adquisitiu. Actualment, Singapur és un dels països més pròspers i rics del món amb 42.344 euros per habitant, mentre que Cuba no supera els 5.200 euros. Per tant, Singapur l’ha multiplicat per 17, però Cuba només per 2. Els resultats no varien si considerem indicadors més favorables a Cuba, com l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, que inclou també l’escolarització i l’esperança de vida. Des de 1990, Singapur ha millorat de 0,72 a 0,91, mentre que Cuba només ha passat de 0,68 a 0,77. Per tant, la renda per habitant de Singapur és molt superior a la de Cuba, però també ho és l’esperança de vida (83 anys versus 79 anys) i els anys d’escolarització (15,4 anys versus 13,8 anys). La principal causa de la misèria de Cuba és la inexistència de les institucions bàsiques d’una economia de mercat, com la propietat privada i el respecte als acords privats, que són substituïts per la propietat pública dels mitjans de producció i la dictadura dels germans Castro. Amb institucions de mercat, Cuba seria tan pròspera com Singapur.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 19-04-2013 – Ramón Cotarelo: S’ha acabat la “conllevancia”?

Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d’Educació a Distància (UNED), Ramón Cotarelo argumenta amb claredat que la transició espanyola va ser el resultat de la por. S’hi va arribar per la fusió de dues pors: la por de la dreta a perdre els seus privilegis i la por de l’esquerra a tornar a ser víctima de la repressió.
Segons ell, l’actual dreta nacionalista espanyola, en connivència amb l’Església catòlica, no representa Espanya. Representa menys de la meitat d’Espanya, però s’ha imposat sobre la resta.

Es declara nacionalista espanyol, però està a favor que els catalans decideixin lliurement si volen continuar a Espanya. El dret d’autodeterminació, diu, és la màxima manifestació de llibertat col·lectiva en què la gent elegeix.

El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

La revolució naval del s. XIV

FONT:    L’ECONÒMIC

La indústria naval catalana arriba a produir un tipus de vaixell: nau, coca, o caravel·la, que serà el primer que farà possible les llargues travessies transoceàniques, que són la pedra angular de la construcció, des de final del XV, dels primers imperis globals i del primer sistema-món.

22/09/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Sabíem que la potència medieval catalana –comercial i militar, i cultural- s’havia de basar en uns mitjans de transport marítim importants, com podia ser el cas de Venècia, Gènova, o Pisa. Sabíem que les drassanes de Barcelona eren, a més d’un monument espectacular del gòtic civil, la fàbrica medieval conservada a Europa de més grans dimensions. Sabíem que la construcció catalana de naus no era un fenomen només barceloní. Intuíem que era molt estrany que una gran potència política i naval medieval com Catalunya s’endormisqués sobtadament, a final del segle XV.

Als anys 1960, Eulàlia Duran, tal com ho explica en una fantàstica entrevista feta per Josep M. Muñoz per a la revista L’Avenç (núm.376, febrer del 2012), va començar a repassar sistemàticament, minuciosament, la prou abundant informació sobre la Catalunya del XVI i del XVII. Ens va descobrir que era un país que, a desgrat de la conflictivitat bèl·lica, s’estava modernitzant: políticament (la Generalitat hi tenia un gran pes), econòmicament (amb les impremtes, les fargues, els molins, les bòbiles, les fassines, a més de les filadores i els telers), i culturalment (amb l’humanisme, el Renaixement, i el barroc).

Però aquesta modernització hauria estat impossible sense una base econòmica important. I una de les claus explicatives d’aquesta és la imprescindible construcció naval. Des dels treballs, a final del segle XVIII, d’Antoni de Capmany, l’antiga marina catalana és reconeguda. Però cap al 1920, una troballa fortuïta, la coca de Mataró, va plantejar nous interrogants. La coca és una maqueta d’un vaixell de 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega, trobada a una ermita de prop de la ciutat de Mataró per un antiquari de Munic que, després de diverses vicissituds, ha esdevingut la joia de la corona del Museu Marítim Prins Hendrick de Rotterdam. La raó és simple: és l’única nau medieval europea que es conserva.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/577877-la-revolucio-naval-del-s-xiv.html

El vidre català: ‘Barcelona glass in venetian style’

FONT:    L’ECONÒMIC

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.
A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes.

20/04/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1956, la Hispanic Society de Nova York va publicar un llibre, amb 23 pàgines de làmines, d’Alice Wilson Fronthingham amb aquest títol: Barcelona glass in Venetian style (New York, Hispanic Notes & Monographs / The Hispanic Society of America, 1956). Matisada, feien seva la idea que la producció de vidres catalans als segles XVI i XVII era d’una altíssima qualitat, perfectament comparable a la coetània de Venècia / Murano. Vint anys abans, i basant-se en les grans col·leccions de Macaya, d’Ametller i de Mateu, ho havia plantejat en termes semblants Josep Gudiol i Ricart a Els vidres catalans (Barcelona, Alpha, 1936).

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.

A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes. Les més destacades serien: Palau de Vidre, Vilanova de la Fusina, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Vallromanes, Vidreres, Vallbona, Vallvidrera, la Guàrdia de Montserrat, Mataró, Arenys de Mar, Montcada, Cornellà de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Almatret, Vimbodí. La ciutat de Barcelona en serà, a més d’un centre de producció, el centre comercial i el port d’exportació.

Al País Valencià, la producció també és important. Els forns de vidre es localitzarien a Busot, Biar, l’Olleria, Salines, Alzira. A Busot, per exemple, al XVIII, es produïen a l’any 80.000 peces de vidre (làmines planes, ampolles, porrons, vasos).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/638087-el-vidre-catala-barcelona-glass-in-venetian-style.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell, i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

28/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Eduard Toda i Güell, després de ser designat vicecònsol a quatre ciutats de la Xina, va esdevenir, el 1884, cònsol espanyol a el Caire. De la fascinació juvenil per Poblet, a l’interès per la cultura xinesa i, de sobte, a Egipte. Un antic imperi, amb una cultura extraordinària que era, des de feia ben poc, colònia britànica.

Segons els seus biògrafs, Toda es va dedicar a estudiar l’imperi dels faraons, va participar, o va dirigir excavacions a Tebes i altres indrets, i va fer arribar mostres d’aquesta cultura al Museu del Caire, al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i, és clar, al Museu Arqueològic de Madrid, intuint, potser, que museus i turisme podien tenir alguna relació. A Catalunya, i a l’Estat espanyol, l’egiptologia era a les beceroles. Toda n’és considerat un dels iniciadors

D’altra banda, Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

El 1887, Toda ja era cònsol espanyol a una altra destinació: Càller, a Sardenya. És a dir, a un territori que amb govern i Parlament propi, havia format part de l’imperi català. A l’Alguer, una població de l’illa, parlant amb la gent del carrer, es va trobar que li preguntaven: “així, allà a Espanya, ¿també parleu alguerès?”. Els catalans havien oblidat que a l’Alguer parlaven català, els algueresos no sabien que parlaven una llengua que es deia catalana, i els algueresos, optimistes, es pensaven que l’alguerès (el català) era l’única llengua parlada a l’Esta espanyol. O, en tot cas, era la llengua del cònsol espanyol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/500263-els-5-imperis-deduard-toda-i-2.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret.

21/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Dels temps de la primera globalització, a cavall del segle XIX i el XX, n’han quedat rastres i lliçons impressionants que ens poden ajudar a entendre per què la Catalunya del segle XX ha assolit uns bons nivells a desgrat de les dues dictadures (1923-30 i 1939-75), de la continuïtat de l’espoli fiscal de l’Estat espanyol i d’un excés d’autocrítica.

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret i es va llicenciar a la Universitat de Madrid.

Va fer oposicions per ingressar al cos consular de l’Estat espanyol i, el 1873, va guanyar la plaça d’agregat consular del regne d’Espanya. Era un estat en crisi que encara conservava algunes colònies de l’imperi Hispànic (que, d’entrada havia estat, recordem-ho, una continuació de l’imperi Català, dels s.XIII-inici del XVI).

El 1876 Eduard Toda va ser destinat com a vicecònsol, successivament, a quatre ciutats situades a dins o al costat de l’imperi de la Xina: Macau, colònia portuguesa; Hong-Kong, peça estratègica ja aleshores de l’imperi Britànic; i a les dues ciutats portuàries de l’imperi Xinès més connectades amb el comerç mundial: Canton i Xangai.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/497573-els-5-imperis-deduard-toda-1.html