El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

Eliseu Climent: “El món econòmic ha descobert que l’anticatalanisme li ha sortit car”

Espai de llengua, cultura i educació

Eliseu Climent ha descrit amb optimisme, a l’Estira la llengua! de ràdio Nacional d’Andorra, el futur dels Països Catalans en clau de cohesió social econòmica i cultural. Veu com el País Valencià es gira d’esquena a l’anticatalanisme i treu ferro a les últimes manifestacions contra la figura d’Estellés o el president de l’AVL. També explica com n’és d’ambiciós el projecte d’Espai de Comunicació, que vol forjar un grup mediàtic centrat en els Països Catalans com a unitat econòmica i cultural.

Eliseu Climent entrevistat al programa Estira la llengua de RNA

Eliseu Climent és un nom històric dels Països Catalans. Comença a destacar com a activista al final del franquisme; funda l’Editorial 3i4, pionera en llibres en català; participa a la fundació d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV); llança la revista d’informació general “El Temps” i participa en la creació de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Però últimament…

View original post 924 more words

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

Dibuixos

FONT:    L’ECONÒMIC

La revolució industrial també va ser la revolució dels llapis, els carbonets, els pinzells, els punxons i els burins. Els dibuixants catalans van treballar colze a colze amb els artífexs de les noves indústries artístiques, amb els homes del món editorial i del món periodístic, amb els primers publicitaris, i amb els arquitectes urbanistes

08/09/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Com en totes les societats europees avançades, a la Catalunya de la primera meitat del segle XIX, el dibuix començava a tenir múltiples aplicacions, i els dibuixants professionals començaven a existir i a guanyar-se la vida. Els avenços en la fabricació de paper i en els sistemes de reproducció mecànica van permetre la multiplicació de la disponibilitat d’imatges gràfiques. Als llibres il·lustrats o amb gràfics (novel·les, atles, enciclopèdies, històries, àlbums), les auques i, també, és clar, a les revistes i a la premsa periòdica. A Catalunya, dues revistes plenes de dibuixos com L’Esquella de la Torratxa i Patufet van fer un servei semblant al que, cent anys després, fa TV3.

Al mateix temps, el dibuix va ser la base del que se’n dirà indústries artístiques o arts industrials: els mobles, els mosaics, la ceràmica, la forja, els vidres i vitralls, el disseny tèxtil, la moda, els capells, els brodats, la joieria. Aviat aquestes indústries –i d’altres com l’automobilística o de les begudes- van demanar publicitat gràfica. Els cartells són fruit d’aquesta demanda i de l’aparició d’una innovació tècnica: les quadricromies. I, paral·lelament, els aparadors de les botigues van esdevenir unes peces importants del circuit comercial que calia dibuixar. Finalment, l’urbanisme era –i és- resultat, en bona part, del dibuix.

La revolució industrial també va ser la revolució dels llapis, els carbonets, els pinzells, els punxons i els burins. Els dibuixants catalans van treballar colze a colze amb els artífexs de les noves indústries artístiques, amb els homes del món editorial i del món periodístic, amb els primers publicitaris, i amb els arquitectes urbanistes.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/574136-dibuixos.html