Tag Archives: ESPOLI FISCAL

Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

prou

“A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos.”

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Un país funciona millor amb la lliure iniciativa empresarial que amb la planificació econòmica centralitzada del govern. Ho sostenen múltiples raons tant teòriques com empíriques. Les diferències entre Corea del Sud i Corea del Nord en són un exemple. Mentre que el primer té una renda per càpita superior a 21.000 euros (28è del món), en el règim comunista del nord no es superen els 500 euros (183è del món). Singapur i Cuba, recentment visitada pel president Barack Obama, en són un altre exemple. Els dos països varen aconseguir la independència quasi al mateix temps. Singapur es va independitzar de Malàisia el 1965 i Cuba, que no era una colònia espanyola des del 1898, va conèixer el triomf de la revolució comunista de Fidel Castro el 1959. Tant Singapur com Cuba tenien el 1960 una renda per càpita de 2.500 dòlars, comparables en termes de poder adquisitiu. Actualment, Singapur és un dels països més pròspers i rics del món amb 42.344 euros per habitant, mentre que Cuba no supera els 5.200 euros. Per tant, Singapur l’ha multiplicat per 17, però Cuba només per 2. Els resultats no varien si considerem indicadors més favorables a Cuba, com l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, que inclou també l’escolarització i l’esperança de vida. Des de 1990, Singapur ha millorat de 0,72 a 0,91, mentre que Cuba només ha passat de 0,68 a 0,77. Per tant, la renda per habitant de Singapur és molt superior a la de Cuba, però també ho és l’esperança de vida (83 anys versus 79 anys) i els anys d’escolarització (15,4 anys versus 13,8 anys). La principal causa de la misèria de Cuba és la inexistència de les institucions bàsiques d’una economia de mercat, com la propietat privada i el respecte als acords privats, que són substituïts per la propietat pública dels mitjans de producció i la dictadura dels germans Castro. Amb institucions de mercat, Cuba seria tan pròspera com Singapur.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Por qué neutralizar las Balanzas Fiscales

FONT:  COLECTIU WILSON (www.wilson.cat)
18 Mar 2012 – Escrit per  Publicat a Articles

Esta nota intenta clarificar por qué es importante corregir por el déficit de la administración central a la hora de calcular las balanzas fiscales.

Empecemos con la preguna: ¿exactamente qué se busca con el estudio de las balanzas fiscales? Pues bien, las balanzas fiscales sirven para estimar la redistribución de recursos que se hace a través del fisco. Es decir, para ver si gracias al sistema fiscal, se saca dinero de una región, dinero que va a parar a otra región.

Imaginemos un país con dos regiones A y B. Los impuestos que pagan los ciudadanos en ambas regiones suman 50 en cada región. Todos esos impuestos son recaudados por la administración central que, de este modo, recauda 50+50=100. El gobierno central, a su vez, gasta ese dinero y, lógicamente, lo hace en las regiones. Como solo hay dos regiones, o bien lo gasta en A o en B. No hay más. Imaginemos que gasta 45 en A y 55 en B. Es decir, los ciudadanos de la región A pagan 50 y, a cambio, la administración central solamente gasta 45 en esa región por lo que acaba teniendo un saldo negativo de -5. La región B, por su parte, paga 50 y recibe 55 por lo que tiene un saldo positivo de +5. El cálculo de la balanza indica que el sistema fiscal redistribuye 5 de la región A a la B.Imaginemos que al año siguiente, los ciudadanos de las dos regiones pagan lo mismo pero el gobierno central decide gastar 55 en la región A y 65 en la región B. Fíjense que el gobierno solo recauda 100 pero acaba gastando 120. ¿Cómo puede el gobierno central gastar 120 si solamente recauda 100? Pues endeudándose. Es decir, manteniendo un déficit fiscal.El hecho de que el gobierno central mantenga un déficit da lugar a un resultado un poco paradójico: la región A paga 50 y recibe 55 por lo que saca un saldo POSITIVO de +5 y la región B paga 50 y recibe 65 por lo que obtiene un saldo positivo de +15. ¿Qué redistribución ha habido entre las regiones? Pues ahí está la paradoja: parece que no se han movido recursos de A a B ni de B a A. De hecho, ¡todas las regiones han tenido saldo positivo! Es decir, no sólo no ha habido redistribución sino que es como si hubiera caido maná del cielo ya que todas han ganado y nadie ha salido perdiendo. Notad que eso es imposible ya que “redistribución” es un juego de suma cero: el dinero que A pierde tiene que ir a alguna otra región y el dinero que A gana tiene que salir de otra región. Si todas las regiones tienen un saldo positivo, ¿exactamente de donde sale el dinero?

La respuesta es obvia una vez sumamos los saldos de todas las regiones: +5+15=+20, exactamente el déficit del gobierno. Lo que está pasando no es que “mágicamente” el gobierno ha conseguido maná del cielo que luego regala a las regiones. Solo los ignorantes (o los keynesianos tradicionales) piensan que el déficit es mana del cielo o riqueza gratuita. Cuando el gobierno central se endeuda alguien va a tener que pagar la factura. ¿Quien? ¡Los ciudadanos! Es por eso que la teoría económica moderna (clásica y keynesiana) no considera el aumento del gasto público financiado con déficit como riqueza mágica sino como un gasto que conlleva un aumento de impuestos en el futuro.

Consideremos, pues, qué pasa si durante el tercer año, cuando el gobierno central dedica una parte de los 100 de impuestos que pagan los ciudadanos (que, insisto, siguen viviendo en la región A o en la B) a pagar la deuda de 20 que contrajo durante el año 2. Eso quiere decir que solamente puede gastar 80 en las regiones (imaginemos, para simplificar que los intereses de la deuda son cero). Imaginemos que gasta 35 en A y 45 en B. El saldo de la región A es, pues, de -15 (35-50) y el de la región B de -5 (45-50). Es decir, ahora todas las regiones mantienen un saldo negativo. ¿Cómo es posible? Pues lo mismo que antes pero al revés: el gobierno central mantiene un superávit fiscal y eso extrae recursos de los ciudadanos. Si calculamos la diferencia entre los impuestos que pagan en cada región y los gastos que se hacen en esa región sin tener en cuenta que el estado mantiene un déficit, volvemos pensar (erroneamente) que hay unos impuestos que no se gastan en nada cuando en realidad una parte del dinero de los impuestos va a comprar una cosa que es “de todos”: la deuda pública que se generó en el segundo año!

Si hacemos los cálculos sin tener en cuenta el déficit del gobierno central, cometemos un error tanto en el segundo año como en el tercero ya que en ambos años pensamos que el sistema fiscal no hace ninguna redistribución.

Habría dos maneras de calcular la redistribución de este sistema fiscal. La primera sería calcular la suma de todos los saldos a lo largo de los tres años (y luego dividir por tres para obtener el saldo anual medio). Eso es lo que podríamos llamar el “déficit estructural”: Para la región A, eso sería -5+5-15=-15. Y -15/3=-5. Para la región B sería +5+15-5=+15. Y 15/3=5. Es decir, la región A sale perdiendo 5 anuales, en promedio y la región B sale ganando 5 cada año. Para que esta manera de estimar el déficit estructural funcione, se necesita hacerlo una vez el gobierno central ha pagado todas sus deudas. Dado el ritmo que lleva el gobierno español, parece que eso no va a pasar nunca por lo que este método es impráctico.

Afortunadamente, existe una segunda manera de hacer el cálculo y es utilizar lo que los economistas llaman “déficit neutralizado”. Me explico.

La idea es darse cuenta de que el déficit central de 20 del segundo año no es una riqueza venida del cielo sino que son “impuestos adelantados” que deberán ser pagados por los ciudadanos. En lugar de esperar a ver cuando los paga el gobierno y luego hacer la división, podríamos considerar esos 20 de déficit como impuestos y asignarlos proporcionalmente entre las dos regiones. De este modo, a los 50 que los ciudadanos de la región A pagaron se le debe añadir los 10 que les corresponde pagar del déficit que la administración central mantiene ese año. Es decir, su contribución al estado son los 50 de impuestos más los 10 del déficit. Total, 60. Eso es que llamo “impuestos neutralizados”. Los ciudadanos de B pagan también 60 en el año 2.

El balance para las dos regiones (lo que se llama “balance neutralizado”) es la diferencia entre los “impuestos neutralizados” y el gasto. En el ejemplo de arriba, para el año 2, la región A paga 60 y recibe 55 por lo que su saldo es de -5, EXACTAMENTE IGUAL QUE LO QUE HABÍAMOS ESTIMADO DE DÉFICIT ESTRUCTURAL. Y para la región B, los impuestos son de 60 y el gasto de 65 por lo que su saldo es de +5, de nuevo igual que la estimación estructural. La conclusión es que en el año 2 hubo de redistribución de 5 que fueron de la región A a la B.

De manera paralela, el superávit del año 3 hace se puede corregir asignando ese superávit a una disminución de impuestos proporcional en las dos regiones (al tener un superàvit fiscal, el gobierno centranl puede comprar deuda lo que rebaja las obligaciones fiscales de los ciudadanos en 20, que asignamos en 10 para cada región). La región A ahora paga 50 en impuestos menos 10 en reducción de obligaciones crediticias, es decir, 40. Lo mismo pasa en la región B. El saldo para A es de 40 de impuestos menos 35 que se gastan en si región igual a -5, exactamente lo que decía el cálculo estructural. La región B paga 40 y recibe 45 por lo que tiene un saldo positivo de +5. De nuevo, en el año 3 existe una redistribución de 5 que van de la región A a la B. Exactamente lo que nos decía el cálculo estructural.

Otra manera sencilla de ver el error que uno comete si uno no neutraliza las balanzas fiscales es imaginar una situación en la que el gobierno central se endeuda por valor de 10.016 millones de euros. Imaginemos que de ese dinero, le da un euro al gobierno de Catalunya, 1 euro al resto de gobiernos de las CCAA i los restantes 10.000 se los da a Andalucía. Si no tenemos en cuenta el déficit del gobierno central y calculamos los balances de todas las comunidades, veremos que todas tienen un superàvit de 1 euro y que Andalucía tiene un superávit de 10.000 millones. ¡Toda una ganga en la que nadie pierde y todos ganan gracias al maná caído del cielo! La realidad, sin embargo, es que el manà no existe y que lo que ha pasado es que el gobierno se ha endeudado y que alguien va a tener que pagar esa deuda. ¿Quien? ¡Pues los ciudadanos de todas las comunidades! Una vez les asignamos a cada una de ellas la parte que les corresponderá pagar de la deuda, vemos que las 16 comunidades que no son Andalucia han sufrido un déficit fiscal de su parte proporcional de los 10.000 millones y la única que ha salido ganando es Andalucía. Las balanzas no neutralizadas, una vez más, han engañado a los analistas al no proporcionar la información correcta.

Resumiendo, las balanzas fiscales no neutralizadas no reflejan la redistribución que el sistema fiscal genera entre las diferentes regiones de un estado. Por lo tanto, son irrelevantes y no consiguen el objetivo que buscan las balanzas fiscales: estimar la redistribución interregional que genera el sistema fiscal. Para conseguir estimar la redistribución, se puede hacer con un cálculo estructural pero para ello hay que esperar a que el gobierno central equilibre el presupuesto y pague todo lo que debe. Si no se sabe cuando el estado va a pagar sus deudas y, por lo tanto, no se sabe cuando se acaba su ciclo fiscal, la alternativa econométrica es calcular el saldo “neutralizado”. Eso es, exactamente, lo que hace la metodología que usó el conseller Castells en 2008 y lo que ha usado el conseller Mas Colell en 2012. Y es por eso, exactamente, que no se puede decir (como dijo la portavoz del PSC) que las estimaciones de las balanzas no neutralizadas tienen el mismo valor que las neutralizadas. Las no neutralizadas contienen CERO información sobre lo que realmente uno quiere saber de las balanzas fiscales: la redistribución.

Dicho esto, a todos los que ahora están defendiendo que se utilice el saldo no neutralizado (como el PSC) , que sepan que cuando el déficit de la administración central desaparezca en 2013 (por orden de Angela Merkel) o en 2020 (por orden de la constitución reformada el año pasado), las balanzas fiscales no neutralizadas darán un saldo mucho más negativo para las comunidades que son deficitarias. A ver qué dirán entonces!

La ‘base econòmica’ de Ramon Trias Fargas

FONT:    L’ECONÒMIC

Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El ‘dèficit fiscal’ era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren de 5.551.154.212 pessetes, i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21 % dels diners recaptats.

07/05/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Als anys 1960, Ramon Trias Fargas, economista, professor de la UB (i futur membre del govern de la Generalitat), va aconseguir que un banc industrial bascomadrileny, el Banc Urquijo, dediqués alguns cèntims a un servei d’estudis a Barcelona: el SEBUB.

Just abans, Trias Fargas havia fet un interessantíssim treball: La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona (Madrid, 1960). La metodologia era americana. Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El dèficit fiscal era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren 5.551.154.212 pessetes i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21% dels diners recaptats. En el llenguatge acadèmic del moment: “El sector público de la balanza de capital constituye un fuerte drenaje de fondos de la región”. I, encara que, en conjunt, Catalunya venia més a Espanya del que hi comprava, les xifres deien que “el déficit de la balanza de capital, por lo menos en el sector público, es superior al superávit de la cuenta de mercancías, cuando lo hay”.

En aquells anys el govern espanyol tenia l’objectiu de l’aïllament autàrquic, i mantenir els vells rics i inventar uns nous rics. Totes les relacions comercials amb l’exterior depenien de l’autorització -cas per cas- del govern. En aquest context, Trias Fargas descobria que “las exportaciones de la región (catalana) al extranjero, no son insignificantes, y la balanza comercial exterior puede ser positiva”.

Un xic després d’escriure aquestes paraules, Trias i el SEBUB començaven a estudiar la base econòmica de Catalunya. Aquest concepte havia sorgit als anys 1920-30, als Estats Units, quan es va voler planificar el creixement urbà. La base econòmica d’un territori, o d’una regió, és el conjunt d’activitats productives exportadores. Un sector és bàsic si té un coeficient d’exportació superior a 1. El treball dirigit per Trias Fargas es titulà: Estructura de la base económica de Cataluña (1965). Els anys estudiats són uns anys especialment difícils per a l’economia catalana: 1955-1963. Les informacions estadístiques eren molt deficients. Però, així i tot, val la pena conèixer i repensar les xifres que expliquen la base econòmica de Catalunya.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/407135-la-base-economica-de-ramon-trias-fargas.html

Quina economia?

Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (

View original post 842 more words

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

Seguiu els vostres impostos

FONT:   ANC – Sectorial d’Economia

Economistes per la Independència hem desenvolupat una aplicació que ens permet veure com ens afecta a nivell personal l’actual relació fiscal entre l’Estat i la Generalitat. En aquesta aplicació calculem a partir de les dades que utilitzareu per a fer la vostra declaració de renda, quins impostos pagareu a l’Estat i a la Generalitat; per l’Impost sobre la Renda i per impostos indirectes (IVA i Impostos Especials) en el moment de consumir. L’Estat distribueix una part dels impostos que el model de finançament assigna a Catalunya i a altres comunitats autònomes, cosa que també quantifiquem.

Queden fora del càlcul l’Impost de Societats que paguen les empreses íntegrament a l’Estat i altres impostos com el de transmissions patrimonials que cobra íntegrament la Generalitat perquè grava operacions que es produeixen molt rarament. Els impostos que recapta l’Estat són gastats en tot el seu territori i una part torna a Catalunya, però en una proporció menor al pes de la nostra població i economia, incomplint lleis tan importants com l’Estatut d’Autonomia.

El resultat final és que un 43% dels impostos pagats per la ciutadania i les empreses de Catalunya no tornen a Catalunya. Aquests diners són el dèficit fiscal que està al voltant de 16.000 milions d’euros; dèficit que compromet greument la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur. El dèficit fiscal representa el 8% del que produïm els catalans anualment.

logo_calculator1 Podeu veure com contribuïu
personalment en aquest dèficit
accedint a  l’aplicació.