Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.
Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.
La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’acccés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos…
Malgrat que els moments son molt difícils per l’economia mundial, l’espanyola i la nostra en particular, no és rigorós atribuir al procés sobiranista una por generalitzada d’inversió estrangera a Catalunya. En la jornada celebrada al Col·legi d’Economistes l’octubre passat, sobre ‘Escenaris econòmics a Catalunya en el marc d’un Estat propi’, portaveus empresarials van atribuir les dificultats d’aquesta inversió a la “mala qualitat de la democràcia espanyola”. En les mateixes jornades, representants empresarials van recordar que el procés hipotètic d’independència havia de ser curt per evitar escenaris d’incerteses i d’inestabilitat.
Coses de l'Economia i l'Empresa 