Tag Archives: FISCALITAT

Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

prou

“A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos.”

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Menys creixement i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Catalunya: Dèficit Públic 2016 | Jordi Franch Parella Weblog

Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Un país funciona millor amb la lliure iniciativa empresarial que amb la planificació econòmica centralitzada del govern. Ho sostenen múltiples raons tant teòriques com empíriques. Les diferències entre Corea del Sud i Corea del Nord en són un exemple. Mentre que el primer té una renda per càpita superior a 21.000 euros (28è del món), en el règim comunista del nord no es superen els 500 euros (183è del món). Singapur i Cuba, recentment visitada pel president Barack Obama, en són un altre exemple. Els dos països varen aconseguir la independència quasi al mateix temps. Singapur es va independitzar de Malàisia el 1965 i Cuba, que no era una colònia espanyola des del 1898, va conèixer el triomf de la revolució comunista de Fidel Castro el 1959. Tant Singapur com Cuba tenien el 1960 una renda per càpita de 2.500 dòlars, comparables en termes de poder adquisitiu. Actualment, Singapur és un dels països més pròspers i rics del món amb 42.344 euros per habitant, mentre que Cuba no supera els 5.200 euros. Per tant, Singapur l’ha multiplicat per 17, però Cuba només per 2. Els resultats no varien si considerem indicadors més favorables a Cuba, com l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, que inclou també l’escolarització i l’esperança de vida. Des de 1990, Singapur ha millorat de 0,72 a 0,91, mentre que Cuba només ha passat de 0,68 a 0,77. Per tant, la renda per habitant de Singapur és molt superior a la de Cuba, però també ho és l’esperança de vida (83 anys versus 79 anys) i els anys d’escolarització (15,4 anys versus 13,8 anys). La principal causa de la misèria de Cuba és la inexistència de les institucions bàsiques d’una economia de mercat, com la propietat privada i el respecte als acords privats, que són substituïts per la propietat pública dels mitjans de producció i la dictadura dels germans Castro. Amb institucions de mercat, Cuba seria tan pròspera com Singapur.

PER LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Dèficit Públic del 2015 | Jordi Franch Parella Weblog

Una trentena de pagesos denuncia a Berga la valoració «injusta i arbitrària» de les finques rústiques | Nació Digital

– Unió de Pagesos demana que es rectifiqui la valoració cadastral que es fa a aquest tipus de finques

Una trentena de membres del sindicat Unió de Pagesos s’ha concentrat, aquest dijous a Berga, en protesta pel sistema de valoracions de cadastre en finques rústiques. Segons han criticat, el conjunt de construccions d’activitat agrícola, ramadera i forestal tenen uns valors equiparables al de les urbanes, amb valors “desproporcionats” que, a més, suposen una sobrevaloració del seu valor de reposició.

PER SEGUIR LLEGINT ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Una trentena de pagesos denuncia a Berga la valoració «injusta i arbitrària» de les finques rústiques | Nació Digital.

Deflació II

Quina economia?

A l’entrada anterior vam presentar una primera anàlisi del comportament dels preus durant la crisi. Vam veure que les tendències deflacionistes no s’han traslladat als preus dels béns de consum –tal com els mesura l’Indicador de Preus de Consum Harmonitzat (IPCH)– sobretot per l’augment d’impostos indirectes i pels increments de preus que l’Estat regula o pot influenciar en bona mesura com els relacionats amb l’educació i la sanitat.

L’IPCH mesura només l’evolució dels preus d’una cistella de béns i serveis representativa del consum de les famílies, ja siguin produïts aquí o importats. Les tendències deflacionistes segurament queden més ben recollides en el deflactor del PIB, que mesura l’evolució dels preus de tots els béns i serveis produïts a Espanya. Tal com podeu veure en el gràfic de més avall, el nivell de preus s’ha estancat si fa no fa als nivells de mitjans del 2009, l’any en què…

View original post 483 more words

Deflació?

Quina economia?

No fa gaire em preguntaven per què els béns de consum no s’abarateixen en general (per què no cau l’IPC), atesa l’enfonsada del consum provocada per, entre d’altres causes, l’atur massiu, l’elevat endeutament familiar i les retallades de despesa pública?  Em deien també, i amb raó, que no es pot explicar per l’evolució dels preus de les matèries primeres que típicament s’han d’importar, ni dels costos laborals de les empreses, que de fet s’han anat estancant fins arribar a caure a partir del 2012.

Vaig respondre dient que les tendències deflacionistes fins ara han estat contrarestades bàsicament per la política impositiva i de despesa del Govern d’Espanya i de la Generalitat:  l’augment de l’IVA, d’impostos especials, de taxes i preus de serveis públics, pel procés de privatització de la sanitat, pels favors a les elèctriques, etc.

Crec que era un prou bon primer diagnòstic. Així ho corrobora la següent taula…

View original post 143 more words

A Francia se le acaba el tiempo para controlar su deuda

FONT:    GURUSBLOG
Manuel Caraballo, 8 de Septiembre de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/francia-controlar-deuda/08/09/2013/

Parece mentira, pero la primera vez que alguien me advirtió sobre los problemas en Francia fue la señora de la casa rural de Burdeos donde me alojé en Junio de 2012. Se trataba de una mujer recientemente jubilada sin conocimientos importantes en economía; sin embargo, usó la sabiduría popular del que sabe contar: “Hollande está llevando a Francia a la ruina, igual que lo hizo Zapatero con España, por gastar alegremente más de lo que produce”. La lógica es aplastante.

Desde ese momento estoy atento a la información que recibo de la economía francesa, y sorprende que hasta el extenso artículo de nuestro colega John Mauldin, “France: on the edge of the periphery”, no se haya hecho público ningún artículo, al menos de cierta difusión.

Vale la pena leer el artículo de Mauldin ya que, desde mi punto de vista, refleja a la perfección qué está ocurriendo en estos momentos en Francia y más concretamente por qué motivos los mercados financieros no ven los riesgos de su economía, detalle que se extrae de su flamante AA+ con que Standard & Poor’s califica su deuda.

Sin ánimo de hacer un resumen del extenso artículo de Mauldin, sí me gustaría detenerme en varios de los puntos más preocupantes:

  • Los PMIs de producción y servicios son los más bajos de las cuatro principales potencias de la UE.

130825-02

  • La deuda francesa aumenta a ritmos no sostenibles frente al relativo estancamiento de los países de la periferia como se ve en el siguiente gráfico:

130825-03

  • Los gastos en políticas sociales crecen a la mayor tasa en comparación con la media de la UE y de otras economías mundiales como Japón, EE.UU., Australia o la OCDE a 34 países.

130825-04

  • La tasa de desempleo es la mayor de los últimos 15 años con un 11,2%, siendo la tasa de paro juvenil del 25,7%.
  • Los altos costes derivados de una política laboral “generosa” hace que los inversores prefieran destinar sus recursos a otras economías más rentables, con las consecuentes repercusiones en la producción, tasa de desempleo y recaudación fiscal.
  • El gasto de la administración pública francesa representa el 56% del PIB, por lo que una política fiscal orientada al incremento de los ingresos es simplemente imposible.
  • La deuda pública francesa es ya superior al 90% del PIB, y subiendo a buen ritmo.

En relación a este último punto, ¿recuerdan las conclusiones del informe de Kenneth Rogoff y Carmen Reinhart, “This time is different”, respecto a la frontera de ratio deuda/PIB que conllevaría el colapso de la economía? Si bien es cierto que posteriormente se descubrieron errores de cálculo significativos, lo cierto es que en algún punto de este ratio se debe producir un punto de no retorno. No sé cuál es, pero sospecho que no es demasiado distante.

Pero, si todos estos indicadores, entre otros, están tan mal, ¿cómo es posible que los tipos de interés que paga Francia por su deuda pública sean los menores desde el final de la II Guerra Mundial? Simplemente porque nadie se ha percatado de los problemas acuciantes de ese país. Sólo hay que ver las notas de todas las agencias de calificación.

¿Qué soluciones se pueden adoptar? Mauldin apunta a algunas, comparando con las que se han llevado a cabo en otros países de la unión, como Chipre o Portugal, todas ellas muy dolorosas para la población, y de momento sin resultados positivos (ver la situación de Portugal y un posible nuevo rescate, y Grecia y su potencial tercer rescate).

La mayoría de la deuda está en manos de los bancos, al igual que todos los países europeos. Una suspensión de pagos significa que los Estados deben ayudar a su banca o dejarla caer. Ayudarla significa retraer recursos de gastos productivos o de políticas sociales, entre otras, con la consiguiente repercusión negativa sobre el crecimiento económico y la tasa de desempleo.

La solución de que sean los ahorradores los que sufraguen una gran parte de ese rescate al estilo de Chipre, supondría, además de un robo legal, tal como yo mismo lo he calificado, un efecto dominó sobre el resto del sistema financiero europeo y el fin de la Unión Monetaria, y es posible que de la Unión en sí misma.

Está manida la expresión de Irlanda no es Grecia, Portugal no es Irlanda, España no es Portugal,… y ahora Francia no es España. Efectivamente, Francia no es España; sólo hay que recordar los graves disturbios en los barrios de las afueras de París y otras grandes ciudades en los años 2005 y sobre todo 2007 por motivos mucho más baladíes que los que nos ocupan.

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/francia-controlar-deuda/08/09/2013/

Seguiu els vostres impostos

FONT:   ANC – Sectorial d’Economia

Economistes per la Independència hem desenvolupat una aplicació que ens permet veure com ens afecta a nivell personal l’actual relació fiscal entre l’Estat i la Generalitat. En aquesta aplicació calculem a partir de les dades que utilitzareu per a fer la vostra declaració de renda, quins impostos pagareu a l’Estat i a la Generalitat; per l’Impost sobre la Renda i per impostos indirectes (IVA i Impostos Especials) en el moment de consumir. L’Estat distribueix una part dels impostos que el model de finançament assigna a Catalunya i a altres comunitats autònomes, cosa que també quantifiquem.

Queden fora del càlcul l’Impost de Societats que paguen les empreses íntegrament a l’Estat i altres impostos com el de transmissions patrimonials que cobra íntegrament la Generalitat perquè grava operacions que es produeixen molt rarament. Els impostos que recapta l’Estat són gastats en tot el seu territori i una part torna a Catalunya, però en una proporció menor al pes de la nostra població i economia, incomplint lleis tan importants com l’Estatut d’Autonomia.

El resultat final és que un 43% dels impostos pagats per la ciutadania i les empreses de Catalunya no tornen a Catalunya. Aquests diners són el dèficit fiscal que està al voltant de 16.000 milions d’euros; dèficit que compromet greument la nostra economia, el nostre estat del benestar i el nostre futur. El dèficit fiscal representa el 8% del que produïm els catalans anualment.

logo_calculator1 Podeu veure com contribuïu
personalment en aquest dèficit
accedint a  l’aplicació.

¿Dónde queda la función redistributiva del Gobierno hoy?

FONT:    GURUSBLOG
RamonFD, 8 de Agosto de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/funcion-redistributiva-gobierno/08/08/2013/
.
.

redistribucion rentas

Si analizamos las medidas tomadas por el Gobierno español con el propósito(dicen) de sacarnos de esta larguísima crisis económica podemos destacar cuatro hechos incontestables:

1ª-Favorecer la caída de salarios hasta unos niveles que resultará contraproducente a largo plazo.
Y si no, al tiempo.

2ª-Subida generalizada de impuestos,destacando los impuestos indirectos como el IVA, y reducción de ayudas y subvenciones.

3ª-Reducción de las ayudas al estudio y la investigación.

4ª-Ataque directo al ahorrador a través de cargar parte de la reestructuración de la banca permitiendo la pérdida casi total de los ahorradores que adquirieron las participaciones preferentes y obligaciones subordinadas. Incluso nuestro FROB ha obligado a ser accionistas de la banca quebrada a los antiguos propietarios de estos activos.

Es más ,el Banco de España se permite el lujo de aconsejar a la banca superviviente de que no compita por los depósitos y marcando unos tipos máximos que han respetado a raja tabla toda la banca.

¿A qué se debe esta obsesión de nuestros políticos de mantener una banca que ha demostrado no ser eficiente ni ética?. ¿Cuántos empresarios no han tenido una segunda oportunidad?

¿No creen ustedes que esta banca no tiene otro destino que su desaparición?

¿O piensan nuestros políticos que vamos a confiar de nuevo lo poco que tenemos en estas entidades?
El destino a largo plazo no puede ser otro que… por mucho que se ponga el Estado detrás apoyándolo.

¿O es que van a obligarnos a tratar con esta banca?
Hasta ahí no creo que lleguemos.

Como podemos observar hay cuatro grandes perdedores de esta crisis financiera y de valores:
Asalariados,estudiantes,investigadores y ahorradores.
Si os fijáis son grupos que se han esforzado por tener un patrimonio económico e intelectual futuro.

Esto sin contar que en general tenemos unos servicios públicos de peor calidad que nos afecta a casi todos.
Y en este periplo de nuestra economía ¿alguien cree que este política contraria a la redistribución de la renta en favor de los que menos tienen, nos puede llevar muy lejos a largo plazo?

¿No sabe el Gobierno que la empresa necesita a los trabajadores no sólo para producir sino para consumir?
¿O piensan consumir sólo los empresarios, o van a exportar toda la producción?

La palabra clave es la interdependencia entre todos: familias,empresas,Estado,exterior.

Cualquier política económica que piense que el mal del otro va a ser bueno para sí no entiende lo más mínimo lo que es la economía.No tiene ni idea lo que es el largo plazo.
En la economía todos dependemos de todos, incluso aunque haya sectores oligopolísticos y empresas con cierto poder de fijar el precio de su producción.
Vivimos más que nunca con un gobierno que se preocupa por objetivos de corto plazo.

EL ESTADO NO ES UN CHIRINGUITO QUE EXPLOTAMOS A CORTO PLAZO Y LUEGO LE DAMOS UNA PATADA.
TENEMOS CLARAMENTE UNA CRISIS DE VALORES.

Un país que descuida la educación,investigación y ahorro no puede tener un futuro mejor que su presente.

¿El problema es el tamaño del Estado o el establecimiento de prioridades por nuestros políticos?

¿Problema económico o ético?

.

Què implica prorrogar els pressuposts?

FONT:    VILAWEB
ENLLAÇ A L’ARTICLE:    http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4137861/implica-prorrogar-pressupostos.html

En realitat ja funcionàvem amb els pressuposts prorrogats. Fer-ne uns de nous, amb el tràmit parlamentari que hagués comportat, hauria implicat tenir-los aprovats probablement a l’octubre. És a dir, hauríem tingut uns pressuposts nous per a només tres mesos. Ara el que es farà serà modificar el decret de pròrroga adaptant-lo a l’objectiu nou, que és de l’1,58%. Fins ara l’objectiu era de l’1,2% i, per tant, ja s’ha treballat tot l’any amb un objectiu molt restrictiu. Ara es flexibilitzarà una mica, cosa que implicarà una petita millora de la disponibilitat de crèdit de les conselleries.

Amb uns pressuposts nous s’haurien pogut canviar prioritats o polítiques, però ja som a l’agost i, per tant, tindria un sentit molt relatiu. És a dir, ara no canviarà la distribució dels recursos ni el repartiment intern, però dubto que pels tres o quatre mesos que quedaven s’haguessin fet gaires canvis.

Aquí el que cal veure és com es faran els pressuposts del 2014, perquè el govern diu que es faran amb les mateixes retallades que ja hi ha ara, sense afegir-n’hi de noves. I com que l’objectiu és de l’1%, no és feina fàcil. Diuen que ho faran augmentant els ingressos, és a dir, sense retallar despesa. S’establiran noves figures impositives i els pressuposts hauran de preveure una determinada recaptació feta a través d’aquestes figures impositives. Però tampoc no és fàcil de preveure.

De l’impost de successions sí que se’n pot fer una aproximació força real, perquè és un impost del qual ja tenim experiència i estadístiques, però d’altres no. El que veig força agosarat, com fer volar coloms, és que el pressupost del 2014 pugui comptar nous ingressos derivats del nou sistema de finançament. D’entrada, políticament, si aquests han de ser els pressuposts de l’any de la consulta, no és gaire adient que es pensi en un nou sistema de finançament futur en el marc espanyol. I, per una altra banda, seria poc realista pensar que al 2014 s’establirà un nou sistema de finançament autonòmic amb entrada en vigor l’1 de gener i que, a més, implicarà nous ingressos per a Catalunya. Seria defugir la realitat, entre altres coses, també, perquè segons les recomanacions que s’han fet a Espanya caldria establir una comissió d’experts que treballés en el finançament autonòmic. I això va per llarg. O seria també poc creïble que es comptessin com a ingressos els diners de la disposició addicional tercera de l’estatut. Si no han arribat fins ara, no sé què fa pensar al conseller que arribaran al 2014.

El que caldria explicar és que seran uns pressuposts durs, però que seran els últims de la Catalunya autonòmica, tenint en compte que hi ha la consulta el mateix any. És l’única manera que la gent pugui aguantar un any més el que s’ha viscut als hospitals, a les escoles, a les universitats i als serveis socials en general. Esperem-ho.

Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona

(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)