La revolució naval del s. XIV

FONT:    L’ECONÒMIC

La indústria naval catalana arriba a produir un tipus de vaixell: nau, coca, o caravel·la, que serà el primer que farà possible les llargues travessies transoceàniques, que són la pedra angular de la construcció, des de final del XV, dels primers imperis globals i del primer sistema-món.

22/09/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Sabíem que la potència medieval catalana –comercial i militar, i cultural- s’havia de basar en uns mitjans de transport marítim importants, com podia ser el cas de Venècia, Gènova, o Pisa. Sabíem que les drassanes de Barcelona eren, a més d’un monument espectacular del gòtic civil, la fàbrica medieval conservada a Europa de més grans dimensions. Sabíem que la construcció catalana de naus no era un fenomen només barceloní. Intuíem que era molt estrany que una gran potència política i naval medieval com Catalunya s’endormisqués sobtadament, a final del segle XV.

Als anys 1960, Eulàlia Duran, tal com ho explica en una fantàstica entrevista feta per Josep M. Muñoz per a la revista L’Avenç (núm.376, febrer del 2012), va començar a repassar sistemàticament, minuciosament, la prou abundant informació sobre la Catalunya del XVI i del XVII. Ens va descobrir que era un país que, a desgrat de la conflictivitat bèl·lica, s’estava modernitzant: políticament (la Generalitat hi tenia un gran pes), econòmicament (amb les impremtes, les fargues, els molins, les bòbiles, les fassines, a més de les filadores i els telers), i culturalment (amb l’humanisme, el Renaixement, i el barroc).

Però aquesta modernització hauria estat impossible sense una base econòmica important. I una de les claus explicatives d’aquesta és la imprescindible construcció naval. Des dels treballs, a final del segle XVIII, d’Antoni de Capmany, l’antiga marina catalana és reconeguda. Però cap al 1920, una troballa fortuïta, la coca de Mataró, va plantejar nous interrogants. La coca és una maqueta d’un vaixell de 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega, trobada a una ermita de prop de la ciutat de Mataró per un antiquari de Munic que, després de diverses vicissituds, ha esdevingut la joia de la corona del Museu Marítim Prins Hendrick de Rotterdam. La raó és simple: és l’única nau medieval europea que es conserva.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/577877-la-revolucio-naval-del-s-xiv.html

El vidre català: ‘Barcelona glass in venetian style’

FONT:    L’ECONÒMIC

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.
A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes.

20/04/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1956, la Hispanic Society de Nova York va publicar un llibre, amb 23 pàgines de làmines, d’Alice Wilson Fronthingham amb aquest títol: Barcelona glass in Venetian style (New York, Hispanic Notes & Monographs / The Hispanic Society of America, 1956). Matisada, feien seva la idea que la producció de vidres catalans als segles XVI i XVII era d’una altíssima qualitat, perfectament comparable a la coetània de Venècia / Murano. Vint anys abans, i basant-se en les grans col·leccions de Macaya, d’Ametller i de Mateu, ho havia plantejat en termes semblants Josep Gudiol i Ricart a Els vidres catalans (Barcelona, Alpha, 1936).

El primer gran centre de producció documentat és, al 1334, el forn de vidre de Berenguer Xatart de la població rossellonesa dita oficialment: Palau de Vidre. La normativa acadèmica de la llengua francesa que adopta l’Estat francès hi ha introduït, només, guions: avui és, en francès, Palau-de-Vidre.

A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, que fou, segons Gudiol, el segle del “gran esclat per a la vidrieria catalana”, els forns de vidre, que consumeixen una gran quantitat de llenya, es localitzen a nombroses poblacions catalanes. Les més destacades serien: Palau de Vidre, Vilanova de la Fusina, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Vallromanes, Vidreres, Vallbona, Vallvidrera, la Guàrdia de Montserrat, Mataró, Arenys de Mar, Montcada, Cornellà de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Almatret, Vimbodí. La ciutat de Barcelona en serà, a més d’un centre de producció, el centre comercial i el port d’exportació.

Al País Valencià, la producció també és important. Els forns de vidre es localitzarien a Busot, Biar, l’Olleria, Salines, Alzira. A Busot, per exemple, al XVIII, es produïen a l’any 80.000 peces de vidre (làmines planes, ampolles, porrons, vasos).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/638087-el-vidre-catala-barcelona-glass-in-venetian-style.html

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

Llonganisses de Vic a Filadèlfia

FONT:    L’ECONÒMIC

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat a començament del segle passat i també ara que no podia ser satisfeta per tothom, perquè ‘fins a un cert punt era un article de luxe’.

10/07/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

A la Fira Mundial de l’Alimentació de Filadèlfia de 1878, el fabricant Jaume de Vernils, de Vic, presentà un nou producte: les llonganisses. Tal com explica Gonçal de Reparaç en el seu llibre clàssic sobre la plana de Vic, la producció de llonganisses i altres conserves de carn embotida era, fins aleshores, una producció familiar tradicional. Se’n parla en textos de la literatura catalana clàssica. La cita més antiga era en un text de 1368, per bé que la paraula llonganissa no es localitza fins a un moment posterior: al segle XVI.

Però, segons Reparaç, la indústria de la llonganissa era (el 1928) una indústria molt moderna, amb només 50 anys de vida. El moment inicial del pas de la producció familiar a la producció industrial havia estat, justament, el moment de la presentació de llonganisses, pensant en l’exportació, a la Fira de Filadèlfia.

UNA NECESSITAT.

La producció d’una conserva de carn de porc, trinxada i embotida, era una necessitat, aleshores -i ara- que no podia ser satisfeta per tothom: les llonganisses (i altres embotits, com ara la mortadel·la, la botifarra, el xoriço, el salami) eren, «fins a un cert punt, un article de luxe». Això s’explica pels següents punts. Vegem-ho.

Primer. Als porcs, que eren, inicialment, de la raça negra del país, va caldre anar-los substituint per porcs més productius del nord d’Europa: de raça craonesa, o del tipus Yorkshire.

Segon. Pel que fa a les màquines de les operacions de trinxar, mesclar i embotir la carn, també va caldre sortir a fora: «La maquinària era principalment alemanya», escriu Reparaç.

Tercer. El pebre venia d’Orient, es comprava a Singapur i les illes de la Sonda.

Quart. La sal, no calia importar-la, era més propera, catalana. Provenia bàsicament de Cardona o de Torrevella.

I, cinquè, el més sorprenent, els budells procedien dels grans escorxadors de Chicago. Els budells dels embotits catalans, doncs, havien de viatjar des dels Grans Llacs fins a l’Atlàntic, travessar tot l’oceà, entrar a la Mediterrània, i arribar al port de Barcelona. L’últim trajecte, Barcelona-Vic, es feia per terra, és clar.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/192592-llonganisses-de-vic-a-filadelfia.html

Les indianes

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir del 1805, els fabricants catalans van introduir màquines de filar britàniques. El 1833, Bonaplata va comprar una màquina de vapor a Anglaterra i la va fer instal·lar a Barcelona (al carrer Tallers, al Raval). Fins aquell moment, el sistema de vapor no s’havia utilitzat per a res al sud dels Pirineus

09/06/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

A partir del 1736, l’especialització barcelonesa en estampats de roba blanca importada de lli i de cotó va ser una de les bases sorprenents del take-off, de l’arrencada de la Catalunya moderna. Aquests estampats han saltat a la fama amb el nom d’indianes ja que, d’entrada, es fabricaven a l’Índia i, a partir d’un cert moment, arribaven, per Creixent Fèrtil, a l’Europa occidental.

Algunes ciutats de la Mediterrània oriental, com Esmirna i Alepo (ens ho explica Àlex Sànchez al saló del Tinell del Palau reial de Barcelona), també van començar a fabricar aquests estampats. I, Liorna, Marsella i Barcelona, les distribuïen. Barcelona, a més, tenia la possibilitat de vendre-les als mercats de l’Amèrica llatina.

El pas següent era no únicament vendre sinó, primer, fabricar aquests estampats. Com que Catalunya havia menjat blat (i, doncs, pa) sicilià, sard, i llenguadocià, gràcies al fet que fabricava draps de llana, el salt a la nova indústria no hauria d’haver estat especialment important. Però ho va ser perquè la demanda va fer que es disparés el nombre d’establiments industrials dedicats, primer, només a estampar, després, a teixir i, finalment, a filar cotó. Una primera matèria que, primer, venia d’Egipte i de Malta però, després, de les plantacions del golf de Mèxic, i del port de Nova Orleans.

La demanda va ser, sobretot, femenina, i americana i, sobretot, de roba per vestir: més còmoda, més higiènica, més barata, i d’un disseny (i d’uns colors) molt més atractius. Però les indianes també es van usar dins les cases (i dins de certs mobles del tipus bagul o armari) i van formar part del disseny d’interiors.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/548138-les-indianes.html

La gran fàbrica catalana: les drassanes de Barcelona

FONT:    L’ECONÒMIC

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

23/10/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

L’expansió comercial catalana per la Mediterrània i per l’Atlàntic es basa, durant 700 anys, en la navegació marítima i en la construcció, a les costes catalanes, de tot tipus de vaixells. Les fàbriques de vaixells (i de veles, cordes i els atuells per a la navegació), conegudes amb el nom de drassanes, han estat, doncs, una peça clau de l’economia catalana.

De drassanes, a l’imperi marítim català, n’hi ha hagut de diverses dimensions. Drassanes de Barcelona, però, és una gran empresa, que es va anar ampliant durant 500 anys. És la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns, i, en aquells moments, una de les grans fàbriques d’Europa.

Una fàbrica d’iniciativa pública, com a Venècia. Però amb algunes diferències, car el finançament inicial i la direcció són de la Corona catalanoaragonesa (es diuen Drassanes Reials), però també hi participaran el govern de la ciutat de Barcelona (el Consell de Cent) i el govern del Principat de Catalunya (la Generalitat).

La notícia més antiga de la construcció d’unes drassanes reials és l’ordre de 1243 del rei Jaume I lo Conqueridor en la qual es delimita la nova àrea de les futures drassanes. El 1280, la Corona crea la figura de director executiu de l’empresa, amb un nom apropiat: és el drassaner. El director tècnic serà el mestre major d’aixa. Hi treballaran centenars de tècnics i artesans altament qualificats. El nou acord entre la Corona i la ciutat (amb la participació de la Generalitat, que tot just comença) per a una nova construcció és de 1378. Les fonts de finançament de la Corona són diverses: els recursos obtinguts amb els impostos sobre el comerç per la Mediterrània, les sancions imposades als defraudadors, un percentatge dels gravàmens que recauen sobre la comunitat del call de Barcelona.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/318225-la-gran-fabrica-catalana-les-drassanes-de-barcelona.html

13.000 fàbriques, abans del luxe

FONT:    L’ECONÒMIC

A l’economia catalana de 1909 encara no hi ha les produccions dels articles de luxe, que són una de les claus de l’èxit de Suïssa ja aleshores. Però ja es troben pistes del que està a punt de succeir.

20/11/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1908 es publicà, a París, un estudi excel·lent sobre la indústria catalana, signat pel professor Édouard Escarra. “Sense incloure una multitud de petits tallers –traduïm- a Catalunya hi hauria més de 13.000 fàbriques, xifra realment enorme…”. L’objectiu de l’informe és molt pràctic. Els francesos “hem perdut ja una gran part de la nostra clientela espanyola, molts dels nostres productes, abans molt apreciats, han estat desplaçats per articles catalans. Ara bé: disposem de mercats a les repúbliques americanes” Però, segons Escarra, “també Catalunya té interessos a dirigir vers aquells estats les seves exportacions”. Breu: l’estudi francès vol saber fins a quin punt les exportacions catalanes poden desplaçar les exportacions franceses.

A inicis del segle XX, els productes catalans exportats, seguint Escarra, són: 1) els taps de suro: Catalunya “té quasi el monopoli mundial en la venda de productes surers”, 2) els teixits de cotó, i el gènere de punt, que tenen com a destí nínxols de mercat de quatre continents: Cuba, Colòmbia, Argentina-Uruguai, Marroc-Egipte, Turquia, Filipines, 3) diferents classes de paper i de cartonatges, a molts punts d’Amèrica, 4) les espardenyes (700.000 parells!, mig milió, a les antigues colònies espanyoles) i les sabates, sovint, mallorquines i exportades des de Barcelona, 5) els sabons, amb destí prioritari a Cuba , 6) els teixits de llana, de lli, de cànem, sedes, venuts al Carib, Sud-amèrica i Orient, 7) la farina fabricada amb blat, que, segons els anys, és, importat, de Rússia i Romania. Altres productes exportats eren els agrícoles: l’oli “d’excel·lent qualitat”, els fruits secs, els vins i els aiguardents.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/333424-13000-fabriques-abans-del-luxe.htmll

El rellotge català

FONT:    L’ECONÒMIC

El càlcul sobre la producció total dels anys 1721-1814 es basa en la numeració de les diverses sèries gravades en alguns dels rellotges que es conserven. Si el número de taller més gran conservat no ha de ser, forçosament, l’últim rellotge fabricat per aquell taller, Farré i Xarrié conclouen que el volum de la producció catalana de rellotges domèstics podria situar-se entre 1.500 i 2.000, i que una part d’aquesta producció

28/04/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Fins al 1957, ningú no havia parlat de l’existència d’un rellotge català. Qui ho va fer va ser un historiador alemany, Hans E. Maurer que va descobrir els Katalanische Uhren des 18 Jahrhundrets, i un historiador espanyol, Luis Montañés que va escriure “una noticia sobre los primitivos relojes catalanes”. Cinquanta anys després, gràcies al recull de Eduard Farré i Jaume Xarrié, hem tingut accés a una faceta poc coneguda de l’economia catalana del segle XVIII: la producció i exportació de rellotges domèstics, de caixa, o de paret.

De fet, a la Catalunya del Set-cents la construcció de rellotges no era un fet nou. Sabem que el rellotge de la torre del palau reial de Perpinyà (1.356) va ser un dels primers rellotges mecànics de torre d’Europa i que, d’aleshores ençà, es van anar construint rellotges públics a moltes poblacions de les terres catalanes.

El que van descobrir Maurer, Montañés (i d’altres, com Luis M. Cascante o Lluís Monreal) és que gràcies a una innovació mecànica que van batejar com a escapament català, alguns rellotgers nous catalans (que, originàriament fabricaven eines o panys, de serraller, o armes blanques o de foc) van tirar endavant la fabricació de rellotges domèstics, o de paret, en uns tallers de rellotgeria molt actius.

Al 1957, es coneixien 27 rellotges catalans del XVIII. Basant-se en monografies locals, el 2008, Farré i Xarrié han identificat un total de 151 rellotges, 17 esferes i 2 màquines. Els tallers d’aquesta rellotgeria domèstica estaven localitzats a 12 poblacions catalanes: Moià (46 rellotges), Arenys de Munt (33), Gironella (20), Sant Joan de les Abadesses (18), Olot (9), Mataró (8), Manresa (6), Igualada (5), Terrassa (4), Barcelona, Centelles i Vic (1, a cada població).

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/533841-el-rellotge-catala.html

1714-1794: armes catalanes per als borbons

FONT:    L’ECONÒMIC

A partir del 1794, les fàbriques catalanes van deixar de ser útils a la monarquia dels Borbons per diverses raons. Una és que estaven localitzades, en temps de guerres contínues amb França, massa a prop de la frontera. Des d’aleshores, les fàbriques d’armament serien a Astúries, el País Basc, Toledo i Sevilla

12/01/13 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Entre el 1714 i el 1794, les fàbriques d’armes situades al territori de l’antic Principat de Catalunya van produir 256.572 armes de foc i 58.179 armes blanques, sempre segons els estudis de Ricard Martí, que pensa que les xifres reals eren molt més grans (unes 400.000 de foc i 100.000 de blanques). Es tracta d’una quantitat fabulosa que situa Catalunya entre els primers productors d’armes de l’Europa moderna i que fa que la indústria de l’armament sigui la quarta pota de l’arrencada moderna de l’economia catalana, juntament amb l’exportació dels teixits estampats de cotó coneguts com a indianes, els destil·lats de vi coneguts com a aiguardents i els fulls de paper que, a Amèrica, eren el papel catalán.

La monarquia borbònica, guanyadora en la guerra de Successió a la corona de les Espanyes, va adoptar, d’entrada, diversos i contundents paquets de mesures per controlar els súbdits de la corona de Catalunya-Aragó, que majoritàriament havien optat pel candidat austríac. Un d’aquests paquets va ser el desarmament de la població, ja que bona part de la població catalana disposava -per diversos conceptes- d’armes. La repetició de les prohibicions al llarg dels anys fa pensar en la seva escassa eficàcia, en la resistència dels catalans a ser desarmats.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/609295-1714-1794-armes-catalanes-per-als-borbons.html