Tag Archives: MÓN

Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog

ranking-felicidad-compressor

El Producte Interior Brut (PIB) d’un país, això és, la valoració monetària dels béns i serveis finals produïts per un país en un any, és la mesura actual més important de benestar i creixement econòmic. El PIB el calcula cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, organisme que depèn de l’Administració General de l’Estat, sumant el consum, la inversió, la despesa pública, les exportacions i restant les importacions. Quan ens diuen que, durant el 2015, el creixement del PIB de Catalunya va ser del 3,4%, el d’Espanya el 3,2% i el de l’eurozona l’1,5%, deduïm ràpidament que Catalunya funciona millor que Espanya, i Espanya millor que la mitjana de l’eurozona. Alternativament, quan llegim que el PIB per càpita anual de Luxemburg és de 66.550 euros, el de Suïssa 42.000, el d’Irlanda 36.500, el d’Espanya 25.000, i el del Congo 260, també ordenem el grau de benestar dels seus habitants de la mateixa manera. És realment així? No del tot.

En primer lloc, en la comptabilització del PIB només s’inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per obtenir farina es necessita blat. Només el preu del pa s’inclou en el PIB, però no el de la farina ni el del blat necessaris. No obstant això, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per tant, el PIB no recull la major part de l’esforç productiu brut de la societat. La inclusió del valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l’import de les xifres oficials del seu PIB. La importància del consum baixaria des del 60-70% actual a un escàs 33% del PIB i la inversió augmentaria fins a representar el 66% del total del PIB. Tampoc inclou les activitats realitzades fora del mercat, com el treball d’una mestressa de casa, ni comptabilitza l’economia submergida. En canvi, sí comptabilitza la producció d’armes o ansiolítics. El PIB tampoc pren en consideració la qualitat del producte i comptabilitza amb certa discrecionalitat els serveis públics (sanitat, serveis socials…) que no tenen un preu de mercat.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANAR A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Més enllà del PIB | Jordi Franch Parella Weblog.

La creació de diner fiat i les creixents desigualtats

Jordi Franch Parella Weblog

certificate1

La crisi actual posa cruament de manifest com les elits extractives polítiques i financeres s’enriqueixen més i més, a costa de depauperar la majoria social i amenaçar seriosament el futur de la societat amb un creixement explosiu del deute públic. En aquest context, l’economista francès Thomas Piketty acaba de publicar el llibre El capital en el segle XXI, on presenta un extens compendi de dades històriques que avalen el dràstic creixement de les desigualtats, molt especialment en les últimes tres dècades. Així, pel cas dels EUA, entre 1980 i 2012, l’1% més ric de la població passa d’apropiar-se el 10% del producte nacional al 20%. I si es considera només el 0,1% dels superrics, la concentració patrimonial augmenta del 2% al 8% del total.

Aquesta concentració extrema de riquesa en les mans d’uns pocs amenaça els valors meritocràtics propis, fins ara, de la civilització occidental, al mateix temps que…

View original post 343 more words

Quina economia?

Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (

View original post 842 more words

Capitalisme verd: un oxímoron

Quina economia?

[Avui divendres, l’entrada del dijous!]

Per un cantó, ens diuen que l’economia ha de créixer, costi el que costi, per tal d’augmentar l’ocupació i, en general, millorar el benestar de la població. Per l’altre, que l’economia ha de decréixer si volem aturar una imminent catàstrofe ecològica. Altres, en canvi, que la sostenibilitat ecològica i el creixement econòmic, de fet, no estan renyits perquè és possible desvincular el creixement dels ‘mals ambientals’ (decouple, diuen en anglès).  En què quedem?

Jo no sóc ni un especialista en aquesta qüestió ni en tinc una encara una opinió ben formada, però alguna cosa en sé i espero aprendre’n més amb els vostres comentaris. Ara, un fet em sembla clar: l’activitat econòmica des de la Revolució Industrial, sobretot als països ‘desenvolupats’, ha comportat que s’hagin superat alguns, i si continuem així tots, els límits dels processos biofísics que han permès el període actual…

View original post 541 more words

De EEUU a Venezuela. Bienvenidos al socialismo del siglo XXI

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 4 de Septiembre de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/bienvenidos-socialismo-siglo-xxi/04/09/2013/

venezuela farmatodo

Sigo sin entender porque nos empeñamos a estas alturas de la partida en diferenciar entre sistemas capitalistas y sistemas socialistas, cuando en el fondo en mayor o menor grado, estemos ante un mismo tipo de sistema, una especie de feudalismo, en donde una casta actúa de forma extractiva sobre el resto de la sociedad.

En la mayoría de países desarrollados denominados capitalistas tenemos a un politburó que es el que fija el precio del bien que en teoría es la base del capitalismo.. el dinero. No contento con ello se rescata con el dinero del resto de ciudadanos a los miembros de la casta, los bancos.

En el otro supuesto extremos tenemos a los países denominados socialistas. Venezuela es sin duda el paradigma del último experimento del denominado socialismo. La diferencia con el primero, es que no sólo un politburó decide el precio del dinero, sino que hasta se atreve a decidir y planificar que bienes, servicios y productos necesitarán sus ciudadanos. El resultado ya es conocido, a la crisis del papel higiénico, de las compresas ecológicas (reutilizables) le podéis añadir la imagen que os adjuntamos. En Farmatodo, los venezolanos pueden comprar el producto de higiene personal que quieran, eso si sólo se pueden llevar un artículo.

Mientras tanto, en el paraíso del socialismo moderno, y mientras los venezolanos tienen dificultades para poder comprar, desodorante, champú o papel higiénico, la Bolsa de Caracas, en el último año, se ha revalorizado un 374%, mientras que los venezolanos que no han tenido capacidad para invertir en Bolsa o sacar su dinero del país, han visto como las sucesivas devaluaciones los han empobrecido. Por cierto en Venezuela en los últimos meses han desaparecido ya tres periódicos, pero no por la crisis del sector de la prensa, simplemente no hay papel de imprimir en el país. La parte positiva, es que sin duda la Revolución Bolivariana pone en forma a sus ciudadanos.

Bolsa Caracas

Diferencia entre un sistema u otro. Simplemente el número de personas que forman parte de la casta extractiva. En los países desarrollados suele ser algo más amplía, al igual que la clase supuestamente empresarial que se beneficia del sistema. En el socialismo del siglo, la casta es algo más reducida, cómo también es más reducido el número de “elegidos” que hacen negocios de forma monopolítica con el gobierno.

Imagen vía @RDPL25

Te puede interesar leer: ¿Por qué Venezuela no es Noruega?

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/bienvenidos-socialismo-siglo-xxi/04/09/2013/

Trade and Employment

Pileus

I teach my undergraduates that trade has no long-run effect on aggregate employment. I teach it because it’s right, and very few economists would disagree. Tyler Cowen’s recent postings on MR about the negative employment effects of trade have the potential to mislead. To the extent that trade and technology correlate with persistent disemployment in local areas, this is a reason to think that there are structural inefficiencies in the labor market. If these structural rigidities exist, then it can be hard for people who lose jobs to get new ones. Anything that disrupts existing employment patterns — trade, technology, macroeconomic changes like price shocks — will then associate with employment declines.

What are these structural inefficiencies? For market monetarists, the “zero lower bound” is a favorite. But we’re now five years out from the NGDP shock that plausibly caused the big increase in U.S. unemployment. The rise in…

View original post 96 more words

Singulars 19-12-2012 – Jordi Pigem: Economia psicopatològica

Des del Meu Racó de Món

És doctor en filosofia i escriptor, i ens diu que el sistema econòmic actual és irracional i patològic perquè posa els diners i l’entramat financer per damunt de les persones, la societat i l’equilibri ecològic.

Segons Pigem, el nostre sistema, basat en la idea que el creixement material acabaria portant el benestar universal, ara topa contra els límits ecològics i geològics del planeta. D’aquesta crisi no en sortirem fins que no transformem el sistema, perquè no és només una crisi econòmica, és una crisi ètica, ecològica i cultural.

View original post

Singulars 07-11-2012 – Antonio Turiel: Condemnats a decréixer

Antonio Turiel és físic, matemàtic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Antonio Turiel ens diu que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement.

Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d’aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l’Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

Desempleo en Grecia. La pesadilla empeora

FONT:    GURUSBLOG
EP | 8 de Agosto de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/tasa-paro-grecia-record/08/08/2013/

Mientras el FMI y al comisiario Rehn se les ha ocurrido la feliz idea de que para combatir el paro España debería reducir un 10% los salarios, en Grecia las recomendaciones de la Troika siguen dando sus frutos:

Gráfico evolución del paro en Grecia por franja de edad:

paro en grecia

La tasa de paro de Grecia alcanzó el pasado mes de mayo un récord del 27,6%, seis décimas más que en abril y casi cuatro puntos más que en mayo de 2012, cuando se situó en el 23,8%, según los datos publicados por el servicio griego de estadísticas, Elstat.

En concreto, un total de 1,381 millones de personas carecían de empleo en mayo, lo que representa un incremento del 16,3% en doce meses y del 2,3% respecto al mes de abril.

En comparación con mayo de 2010, cuando Grecia fue rescatada por la troika, la cifra de desempleados se ha incrementado un 129,4%. Entonces la tasa de paro del país heleno se situaba en el 12%.

Por su parte, el paro masculino alcanzó en mayo el 24,6%, frente al 21% de hace un año, mientras el desempleo femenino escaló al 31,6%, desde el 27,7% de mayo de 2012.

En el caso de los menores de 25 años, la tasa de paro correspondiente al pasado mes de mayo se situó en un 64,9%, la más alta entre los países de la UE, frente al 55,1% registrado hace un año.

A su vez, el paro entre los jóvenes comprendidos entre los 25 y 34 años llegaba en mayo hasta el 37,7%, cinco puntos porcentuales más que en mayo de 2012.

A Story of Decline

Molt interessant, lectura recomanada

Pileus

Fellow Pileus blogger Jason Sorens (along with his collaborator William Ruger) have gained some attention with their “Freedom in the 50 States,” a project that ranks the states based on a number of indicators (see Jason’s blog entry here). Although my state of residence, Connecticut, is number 40 in the rankings, there are some long-term trends that makes one confident that it will soon be in the bottom five.   These trends are presented in Jim Powell’s article on the nutmeg state (in  Forbes) entitled  “How Did Rich Connecticut Morph Into One of America’s Worst Performing Economies.”

Readers might be surprised to learn that Connecticut has been hemorrhaging population and businesses and is currently ranked number 50 in annual economic growth. This should be no great surprise given a few facts. There have been:  dramatic increases in taxation (including a $1.8 billion increase in 2011 alone, a year when 77…

View original post 310 more words