El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell, i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

28/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Eduard Toda i Güell, després de ser designat vicecònsol a quatre ciutats de la Xina, va esdevenir, el 1884, cònsol espanyol a el Caire. De la fascinació juvenil per Poblet, a l’interès per la cultura xinesa i, de sobte, a Egipte. Un antic imperi, amb una cultura extraordinària que era, des de feia ben poc, colònia britànica.

Segons els seus biògrafs, Toda es va dedicar a estudiar l’imperi dels faraons, va participar, o va dirigir excavacions a Tebes i altres indrets, i va fer arribar mostres d’aquesta cultura al Museu del Caire, al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i, és clar, al Museu Arqueològic de Madrid, intuint, potser, que museus i turisme podien tenir alguna relació. A Catalunya, i a l’Estat espanyol, l’egiptologia era a les beceroles. Toda n’és considerat un dels iniciadors

D’altra banda, Toda, que sempre va ser un bibliòfil, va valorar molt els viatges i els llibres d’altíssim nivell de Domenec Badia/ Ali Bei (que, abans que ell i, en condicions molt més arriscades havia viscut a Egipte, i a l’Aràbia). I, quan sent cònsol, més tard, a París, va trobar-ne els papers, els va enviar a l’arxiu de Barcelona.

El 1887, Toda ja era cònsol espanyol a una altra destinació: Càller, a Sardenya. És a dir, a un territori que amb govern i Parlament propi, havia format part de l’imperi català. A l’Alguer, una població de l’illa, parlant amb la gent del carrer, es va trobar que li preguntaven: “així, allà a Espanya, ¿també parleu alguerès?”. Els catalans havien oblidat que a l’Alguer parlaven català, els algueresos no sabien que parlaven una llengua que es deia catalana, i els algueresos, optimistes, es pensaven que l’alguerès (el català) era l’única llengua parlada a l’Esta espanyol. O, en tot cas, era la llengua del cònsol espanyol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/500263-els-5-imperis-deduard-toda-i-2.html

Els 5 imperis d’Eduard Toda (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret.

21/01/12 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Dels temps de la primera globalització, a cavall del segle XIX i el XX, n’han quedat rastres i lliçons impressionants que ens poden ajudar a entendre per què la Catalunya del segle XX ha assolit uns bons nivells a desgrat de les dues dictadures (1923-30 i 1939-75), de la continuïtat de l’espoli fiscal de l’Estat espanyol i d’un excés d’autocrítica.

Una d’aquestes lliçons és la que es desprèn de la trajectòria vital i de les actuacions, com veurem, en camps molt diversos, del reusenc Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941). D’entrada, Eduard Toda, que havia nascut en una família il·lustrada i republicana, va estudiar la carrera de Dret i es va llicenciar a la Universitat de Madrid.

Va fer oposicions per ingressar al cos consular de l’Estat espanyol i, el 1873, va guanyar la plaça d’agregat consular del regne d’Espanya. Era un estat en crisi que encara conservava algunes colònies de l’imperi Hispànic (que, d’entrada havia estat, recordem-ho, una continuació de l’imperi Català, dels s.XIII-inici del XVI).

El 1876 Eduard Toda va ser destinat com a vicecònsol, successivament, a quatre ciutats situades a dins o al costat de l’imperi de la Xina: Macau, colònia portuguesa; Hong-Kong, peça estratègica ja aleshores de l’imperi Britànic; i a les dues ciutats portuàries de l’imperi Xinès més connectades amb el comerç mundial: Canton i Xangai.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/497573-els-5-imperis-deduard-toda-1.html

La ‘base econòmica’ de Ramon Trias Fargas

FONT:    L’ECONÒMIC

Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El ‘dèficit fiscal’ era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren de 5.551.154.212 pessetes, i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21 % dels diners recaptats.

07/05/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Als anys 1960, Ramon Trias Fargas, economista, professor de la UB (i futur membre del govern de la Generalitat), va aconseguir que un banc industrial bascomadrileny, el Banc Urquijo, dediqués alguns cèntims a un servei d’estudis a Barcelona: el SEBUB.

Just abans, Trias Fargas havia fet un interessantíssim treball: La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona (Madrid, 1960). La metodologia era americana. Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El dèficit fiscal era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren 5.551.154.212 pessetes i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21% dels diners recaptats. En el llenguatge acadèmic del moment: “El sector público de la balanza de capital constituye un fuerte drenaje de fondos de la región”. I, encara que, en conjunt, Catalunya venia més a Espanya del que hi comprava, les xifres deien que “el déficit de la balanza de capital, por lo menos en el sector público, es superior al superávit de la cuenta de mercancías, cuando lo hay”.

En aquells anys el govern espanyol tenia l’objectiu de l’aïllament autàrquic, i mantenir els vells rics i inventar uns nous rics. Totes les relacions comercials amb l’exterior depenien de l’autorització -cas per cas- del govern. En aquest context, Trias Fargas descobria que “las exportaciones de la región (catalana) al extranjero, no son insignificantes, y la balanza comercial exterior puede ser positiva”.

Un xic després d’escriure aquestes paraules, Trias i el SEBUB començaven a estudiar la base econòmica de Catalunya. Aquest concepte havia sorgit als anys 1920-30, als Estats Units, quan es va voler planificar el creixement urbà. La base econòmica d’un territori, o d’una regió, és el conjunt d’activitats productives exportadores. Un sector és bàsic si té un coeficient d’exportació superior a 1. El treball dirigit per Trias Fargas es titulà: Estructura de la base económica de Cataluña (1965). Els anys estudiats són uns anys especialment difícils per a l’economia catalana: 1955-1963. Les informacions estadístiques eren molt deficients. Però, així i tot, val la pena conèixer i repensar les xifres que expliquen la base econòmica de Catalunya.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/407135-la-base-economica-de-ramon-trias-fargas.html

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

La Viabilitat de la Independència

«Si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat espanyol», raonava Joan Crexells

18/06/10 14:00 – Francesc Roca. PROFESSOR DE POLÍTICA ECONÒMICA DE LA UB

Ens hem d’habituar a pensar en la possibilitat d’una independència. Hi ha molta gent que em dirà de seguida que, en això, hi ha pensat molt. Però, si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos, hem de dir obertament que, en aquesta possibilitat, gairebé ningú no hi ha pensat seriosament.» Així començava, el febrer de 1923, una extraordinària sèrie de quatre articles de Joan Crexells, economista i assagista, al diari La Publicitat.

La sèrie era una resposta a una conferència de Francesc Cambó del gener de 1923 titulada L’endemà de festes. Cambó, assagista, polític i empresari, hi analitzava les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent. D’entrada, Crexells el felicitava: «El senyor Cambó ha estat l’únic que ha adduït seriosament una sèrie d’arguments econòmics que demostren, segons ell, el greu perill d’una independència tant per a Catalunya com per a Espanya.» Només una queixa: «Hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental amb la mateixa extensió que ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l’ordenació bancària.» Segons Crexells, la relativa brevetat del tractament era deguda a l’«horror» que produïa la idea d’independència.

LLEGIR MÉS A:   http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/183479-la-viabilitat-de-la-independencia.html

L’informe del Banc Mundial (1962)

El 1957, el govern de Madrid, que havia dut l’economia espanyola al límit del col·lapse, va anar a buscar Joan Sardà a Caracas per encarregar-li la direcció del servei d’estudis del Banc d’Espanya

18/09/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El març de 1961, un grup d’experts del Banc Mundial es va desplaçar a l’Estat espanyol amb l’objectiu d’elaborar un informe sobre l’economia espanyola. El Banc Mundial, o Banc Internacional per a la Reconstrucció i de Foment, (BIRF), és un banc industrial públic creat el 1944, com a agència de les Nacions Unides. L’Estat espanyol no entrà com a soci en el Banc Mundial fins al 1959. Els estats democràtics que havien guanyat la II Guerra Mundial no l’havien admès el 1944. La raó era simple: la dictadura espanyola del 1939 no oferia, en els seus intents de controlar i dirigir l’economia espanyola, les més mínimes garanties de transparència. Per al BIRF, la fiabilitat dels polítics i tècnics espanyols de la dictadura era escassa, o nul·la.

Sortosament, Joan Sardà, economista de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de la Generalitat de Catalunya als anys trenta, i economista del banc central de Veneçuela els anys 1950, havia establert contactes amb el BIRF, a Washington, en nom del govern veneçolà.

El 1957 el govern de Madrid, que havia dut l’economia espanyola al límit del col·lapse, el va anar a buscar a Caracas per encarregar-li la direcció del servei d’estudis del Banc d’Espanya. Posat a treballar, Sardà va explicar, amb la senzillesa que el caracteritzava, que l’economia espanyola, per sobreviure, havia de canviar molt. Ara bé, el que és important és que aquesta afirmació la fes una autoritat politicoeconòmica mundial com era el BIRF.

Llegir l’informe de 1962 és molt instructiu. D’una banda, és una elegant descripció de la irracionalitat, la ineficàcia i la corrupció intrínseca dels mecanismes de la política econòmica iniciada el 1939, adreçada, justament, al govern espanyol.

D’altra banda, hi ha propostes que responen a les necessitats de l’economia catalana, implícitament definida com a motor del conjunt espanyol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/302591-linforme-del-banc-mundial-1962.html

Jaumeandreu, l’Adam Smith català

Eudald Jaumeandreu i Triter, nascut el 1774 a la ciutat de Barcelona (on morí el 1840), fou el primer titular català de l’ensenyament universitari de l’economia. Primer a Palma (1814), i després, a la Junta de Comerç, a Barcelona (1814-1840, amb un parèntesi, de 1824 a 1835, sense poder fer-hi cursos).

04/12/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El primer Sant Pare de la ciència econòmica és, segons un consens pràcticament universal, l’economista escocès Adam Smith. El seu llibre més famós i més traduït: La riquesa de les nacions, publicat per primera vegada el 1776.

L’Adam Smith català és Eudald Jaumeandreu. En certa manera, el mateix Jaumeandreu ja n’era conscient quan a Economia política (Barcelona, 1816) parteix del llibre de Smith, per bé que escriu que no té “ni ordre, ni mètode”. I que el llibre de Jean B. Say, el sistematitzador de Smith, ha d’ésser “corregit”.

Eudald Jaumeandreu i Triter, nascut el 1774 a la ciutat de Barcelona (on morí el 1840), fou el primer titular català de l’ensenyament universitari de l’economia. Primer, a Palma de Mallorca (1814), i després, a la Junta de Comerç, a Barcelona (1814-1840, amb un parèntesi, de 1824 a 1835, sense poder fer-hi cursos). Jaumeandreu es formà dins l’orde dels agustinians (però en sortí el 1821) i va créixer dins del nou clima polític generat pel liberalisme.

Si parlem d’ell, és per la seva alta qualitat intel·lectual. Dóna dues excel·lents –i perfectament actuals- definicions d’economia. Una és: “La ciència que ensenya els mitjans per a proporcionar riquesa als individus d’un estat”. Segona: “La ciència que ensenya a combinar l’interès públic amb l’interès privat… i a establir el poder dels imperis sobre la fortuna dels individus”.

D’entrada, Jaumeandreu capgira una de les tesis d’un altre gran economista del corrent liberal: Malthus. Dient el mateix (que producció d’aliments, i guerres i epidèmies, limiten el creixement de la població), diu exactament el contrari: “Els homes es multipliquen on hi ha indústria… com veiem als EUA, i, a la nostra Espanya, a Guipúscoa, Catalunya, etcètera”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/340929-jaumeandreu-ladam-smith-catala.html