Les polítiques públiques, principal motiu de la pujada de la tarifa elèctrica | NacióDigital

• L’economista de la Universitat d’Oxford, David Robinson, explica perquè Espanya és l’estat on més ha crescut el preu de l’electricitat des de 2008
• Declara que les reformes en el mercat energètic les han de fer els experts i no polítics “des del plató de La Sexta”

El principal motiu del creixement del preu de l’electricitat per als consumidors de l’estat espanyol i la Unió Europea (UE) és la “falca de les polítiques públiques”. Aquesta ha estat una de les conclusions del debat que el Col·legi d’Economistes de Catalunya ha acollit avui després de la ponència de l’economista de la Universitat d’Oxford, David Robinson, “La Tarifa Elèctrica Espanyola. Perspectiva internacional”.

Aquesta “falca” a la qual ha fet referència Robinson consisteix en “impostos no recuperables i altres costos de polítiques públiques que s’afegeixen al cost del subministrament d’electricitat, conduint d’aquesta manera a un augment en el seu preu final”. En el cas de l’estat espanyol, aquest concepte suposa “un 46% del preu de l’electricitat residencial”, situació que ha relacionat amb el fet que a Espanya es pagui la quarta electricitat més cara de la UE.

“Entre el segon trimestre de 2008 i el mateix període de 2014, el cost de l’electricitat a Espanya ha augmentat en 0,081 euros/quilowatt hora, el doble que els 0,042 euros/quilowatt hora d’increment mitjà a la resta de la Unió Europea”, ha detallat Robinson. Amb tot, les conseqüències d’aquesta evolució de preus passen per la distorsió dels mercats, la reducció del poder adquisitiu de famílies, el deteriorament de la competitivitat de les empreses, i ha afegit que “és inconsistent amb la política europea sobre el canvi climàtic”.

PER LLEGIR MÉS ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Les polítiques públiques, principal motiu de la pujada de la tarifa elèctrica | NacióDigital

El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

Jordi Franch Parella Weblog

Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs. Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva.

Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Jordi Franch Parella Weblog.

Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta.

PER LLEGIR LA CONTINUACIÓ D’AQUEST INTERESSANTÍSSIM ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Medicació en temps de crisi | Jordi Franch Parella Weblog.

La ‘base econòmica’ de Ramon Trias Fargas

FONT:    L’ECONÒMIC

Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El ‘dèficit fiscal’ era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren de 5.551.154.212 pessetes, i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21 % dels diners recaptats.

07/05/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Als anys 1960, Ramon Trias Fargas, economista, professor de la UB (i futur membre del govern de la Generalitat), va aconseguir que un banc industrial bascomadrileny, el Banc Urquijo, dediqués alguns cèntims a un servei d’estudis a Barcelona: el SEBUB.

Just abans, Trias Fargas havia fet un interessantíssim treball: La balanza de pagos interior. Estudio relativo a la provincia de Barcelona (Madrid, 1960). La metodologia era americana. Els resultats eren espectaculars: al 1951, l’Estat espanyol recaptava 2.485.877.238 pessetes a la província de Barcelona, i n’hi gastava 714.233.652. Només el 28%! El dèficit fiscal era del 72%! El 1956, les xifres no havien millorat. Els ingressos de l’Estat eren 5.551.154.212 pessetes i les despeses, 1.179.668.992. Només tornava el 21% dels diners recaptats. En el llenguatge acadèmic del moment: “El sector público de la balanza de capital constituye un fuerte drenaje de fondos de la región”. I, encara que, en conjunt, Catalunya venia més a Espanya del que hi comprava, les xifres deien que “el déficit de la balanza de capital, por lo menos en el sector público, es superior al superávit de la cuenta de mercancías, cuando lo hay”.

En aquells anys el govern espanyol tenia l’objectiu de l’aïllament autàrquic, i mantenir els vells rics i inventar uns nous rics. Totes les relacions comercials amb l’exterior depenien de l’autorització -cas per cas- del govern. En aquest context, Trias Fargas descobria que “las exportaciones de la región (catalana) al extranjero, no son insignificantes, y la balanza comercial exterior puede ser positiva”.

Un xic després d’escriure aquestes paraules, Trias i el SEBUB començaven a estudiar la base econòmica de Catalunya. Aquest concepte havia sorgit als anys 1920-30, als Estats Units, quan es va voler planificar el creixement urbà. La base econòmica d’un territori, o d’una regió, és el conjunt d’activitats productives exportadores. Un sector és bàsic si té un coeficient d’exportació superior a 1. El treball dirigit per Trias Fargas es titulà: Estructura de la base económica de Cataluña (1965). Els anys estudiats són uns anys especialment difícils per a l’economia catalana: 1955-1963. Les informacions estadístiques eren molt deficients. Però, així i tot, val la pena conèixer i repensar les xifres que expliquen la base econòmica de Catalunya.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/407135-la-base-economica-de-ramon-trias-fargas.html

Del (des)govern al (no)govern

Jordi Franch Parella Weblog

Cinc setmanes després de les eleccions del 20 de desembre, la política espanyola continua sense desencallar el nom del proper president i del seu govern. Preocupant? No necessàriament. No hem de confondre el no-govern amb el desgovern. Afecta negativament la bona marxa dels negocis? Tampoc, tot i que Ana Botín, presidenta del Banc Santander, admet que “sona menys el telèfon que fa dos mesos” i assenyala que “com més aviat es formi govern, millor”. Reconeix implícitament, per tant, la direccionalitat política que té la concessió d’alguns crèdits del sistema bancari i acredita les relacions simbiòtiques entre el poder polític i el financer. Tanmateix, la majoria de negocis continuen desenvolupant la seva activitat amb tota normalitat, aliens a la indefinició de l’executiu central.

Un govern no és cap garantia de reactivació i tampoc té cap vareta màgica per obrar miracles. Bèlgica va estar un any i mig sense govern. Va significar…

View original post 385 more words

Nova Macroeconomia

Jordi Franch Parella Weblog

Les idees, encara que siguin errònies, tenen molta més importància del que es sol pensar. Les persones amb poder dins de l’Estat acostumen a ser esclaves d’algun economista o pensador polític difunt. Especialment, si aquest es diu John Maynard Keynes (1883-1946). Les receptes del pare intel·lectual del sistema intervencionista i de la disciplina macroeconòmica són irresistiblement atractives per qualsevol polític, sigui de dretes o d’esquerres. Confiar la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació a l’increment de la despesa pública i la fabricació de moneda, com ho va fer l’economista britànic, suposa donar justificació acadèmica a les polítiques econòmiques naturals de qualsevol govern.

El president Rajoy es va congratular, en una recent entrevista a la televisió, d’haver evitat retallar la despesa pública gràcies als increments draconians dels impostos. També es va lamentar de no haver construït més carreteres (sense cotxes), línies d’AVE (sense passatgers) o aeroports (sense avions). En termes…

View original post 496 more words

L’AVE, una pèssima inversió pública

Jordi Franch Parella Weblog

Un argument habitualment utilitzat pels qui defensen la bondat de la intervenció de l’Estat en l’economia (siguin keynesians o monetaristes) és la necessitat que l’Estat inverteixi en l’AVE i altres obres públiques per estimular la demanda agregada i reactivar l’economia. L’últim informe publicat a Fedea pels professors Germà Bel i Daniel Albalate demostra que aquest argument és fals. L’alta velocitat no és cap mannà que porti creixement econòmic i l’experiència demostra que l’impacte que genera en les regions per on passa és neutre, i fins i tot negatiu. Espanya és el segon país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat. Són 2.500 en funcionament i 1.300 més en obres. Molts més que a França (2.036 km), Japó (2.087 km) o Alemanya (1.013 km). Els EUA només tenen 362 km en funcionament i, malgrat això, són el setè país més competitiu del món en infraestructures segons el…

View original post 442 more words

Les armes de destrucció massiva del BCE

Jordi Franch Parella Weblog

Octubre de 1950. El canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, vol dissuadir al Bundesbank d’elevar el tipus d’interès un 1%. L’atur era elevat i creia que un enduriment de les condicions monetàries castigaria encara més l’ocupació. Convoca la cúpula del Banc Central alemany a Bonn, la capital política, i no a Frankfurt, per jugar en terreny propi i afegir més pressió a la seva demanda. Quan Adenauer abandona la reunió, els dirigents del Banc Central decideixen incrementar el tipus d’interès no l’1%, com estava previst, sinó el 2%. D’aquesta manera tan contundent reafirmaven la total independència del banc emissor respecte de les pressions i interferències del poder polític. I és que Alemanya és un país que recorda i ha entès les lliçons de la seva història, especialment quan les conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimar el 1923 varen esdevenir tràgiques.

No és aquest el cas del Banc Central Europeu…

View original post 695 more words