Tag Archives: SOCIETAT

El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

Anuncis

5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

FONT:    L’ECONÒMIC

El 1929 és l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”.

30/04/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 1929 és l’any de l’Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l’any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l’economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d’entrada, “d’una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l’Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d’estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l’entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l’edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d’estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l’Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l’actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l’Escola Superior d’Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l’ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/403913-5-universitats-i-3000-escoles-el-sistema-educatiu-de-1929.html

Capitalisme verd: un oxímoron

Quina economia?

[Avui divendres, l’entrada del dijous!]

Per un cantó, ens diuen que l’economia ha de créixer, costi el que costi, per tal d’augmentar l’ocupació i, en general, millorar el benestar de la població. Per l’altre, que l’economia ha de decréixer si volem aturar una imminent catàstrofe ecològica. Altres, en canvi, que la sostenibilitat ecològica i el creixement econòmic, de fet, no estan renyits perquè és possible desvincular el creixement dels ‘mals ambientals’ (decouple, diuen en anglès).  En què quedem?

Jo no sóc ni un especialista en aquesta qüestió ni en tinc una encara una opinió ben formada, però alguna cosa en sé i espero aprendre’n més amb els vostres comentaris. Ara, un fet em sembla clar: l’activitat econòmica des de la Revolució Industrial, sobretot als països ‘desenvolupats’, ha comportat que s’hagin superat alguns, i si continuem així tots, els límits dels processos biofísics que han permès el període actual…

View original post 541 more words

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

De EEUU a Venezuela. Bienvenidos al socialismo del siglo XXI

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 4 de Septiembre de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/bienvenidos-socialismo-siglo-xxi/04/09/2013/

venezuela farmatodo

Sigo sin entender porque nos empeñamos a estas alturas de la partida en diferenciar entre sistemas capitalistas y sistemas socialistas, cuando en el fondo en mayor o menor grado, estemos ante un mismo tipo de sistema, una especie de feudalismo, en donde una casta actúa de forma extractiva sobre el resto de la sociedad.

En la mayoría de países desarrollados denominados capitalistas tenemos a un politburó que es el que fija el precio del bien que en teoría es la base del capitalismo.. el dinero. No contento con ello se rescata con el dinero del resto de ciudadanos a los miembros de la casta, los bancos.

En el otro supuesto extremos tenemos a los países denominados socialistas. Venezuela es sin duda el paradigma del último experimento del denominado socialismo. La diferencia con el primero, es que no sólo un politburó decide el precio del dinero, sino que hasta se atreve a decidir y planificar que bienes, servicios y productos necesitarán sus ciudadanos. El resultado ya es conocido, a la crisis del papel higiénico, de las compresas ecológicas (reutilizables) le podéis añadir la imagen que os adjuntamos. En Farmatodo, los venezolanos pueden comprar el producto de higiene personal que quieran, eso si sólo se pueden llevar un artículo.

Mientras tanto, en el paraíso del socialismo moderno, y mientras los venezolanos tienen dificultades para poder comprar, desodorante, champú o papel higiénico, la Bolsa de Caracas, en el último año, se ha revalorizado un 374%, mientras que los venezolanos que no han tenido capacidad para invertir en Bolsa o sacar su dinero del país, han visto como las sucesivas devaluaciones los han empobrecido. Por cierto en Venezuela en los últimos meses han desaparecido ya tres periódicos, pero no por la crisis del sector de la prensa, simplemente no hay papel de imprimir en el país. La parte positiva, es que sin duda la Revolución Bolivariana pone en forma a sus ciudadanos.

Bolsa Caracas

Diferencia entre un sistema u otro. Simplemente el número de personas que forman parte de la casta extractiva. En los países desarrollados suele ser algo más amplía, al igual que la clase supuestamente empresarial que se beneficia del sistema. En el socialismo del siglo, la casta es algo más reducida, cómo también es más reducido el número de “elegidos” que hacen negocios de forma monopolítica con el gobierno.

Imagen vía @RDPL25

Te puede interesar leer: ¿Por qué Venezuela no es Noruega?

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/bienvenidos-socialismo-siglo-xxi/04/09/2013/

Singulars 19-12-2012 – Jordi Pigem: Economia psicopatològica

Des del Meu Racó de Món

És doctor en filosofia i escriptor, i ens diu que el sistema econòmic actual és irracional i patològic perquè posa els diners i l’entramat financer per damunt de les persones, la societat i l’equilibri ecològic.

Segons Pigem, el nostre sistema, basat en la idea que el creixement material acabaria portant el benestar universal, ara topa contra els límits ecològics i geològics del planeta. D’aquesta crisi no en sortirem fins que no transformem el sistema, perquè no és només una crisi econòmica, és una crisi ètica, ecològica i cultural.

View original post

El gráfico que nos hace ver que España tiene una economía tercermundista

FONT:    GURUSBLOG
Guru Huky, 21 de Agosto de 2013
ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/salarios-director-general/21/08/2013/

sueldo directivo

Os dejamos un interesante gráfico elaborado por The Economist. En la columna de la derecha (en azul) tenéis lo que gana un Director General de media por una hora de trabajo. El ránking lo encabeza Italia con un sueldo de $957 la hora y en segunda posición está España en donde los Directores Generales ganan de media un sueldo de $792 la hora.

Curiosamente la cifra de España e Italia contrasta con lo que gana de media un Director General en Alemania, unos $546 la hora o en Holanda unos $491 la hora o en Francia con $551 la hora, países con un nivel de vida más caro que el español y que en donde sin embargo la retribución media que dan a sus directores generales es muy inferior a la española o la italiana.

Sin embargo las comparaciones ya se desmadran cuando se calcula el ratio de los días que tarda en ganar  el empleado con el sueldo más bajo con lo que gana el Director General en una hora (bolita roja del gráfico).

Así en España los trabajadores con el salario más bajo en la empresa tienen que trabajar 20 días para ganar lo que gana un Director General (CEO)   en una hora. Una media sólo superada en Rusia, Ucrania o Rumanía y muy muy muy alejada de los menos de 5 días que tarda en ganar lo mismo que una hora de trabajo del CEO el trabajador peor pagado en Noruega, Suiza, Islandia, Irlanda, Dinamarca o Alemania.

La diferencia en las remuneraciones entre las diferentes posiciones en las empresas entre los países Europeos resulta complicada de explicar. A la  diferencia entre lo que gana un CEO en España y el trabajador peor empleado de la empresa sólo le encuentro explicación por la baja productividad de nuestra economía, centrada en crear empleos de poco valor añadido.

El alto salario de los Directores Generales en España o Italia en comparación a sus homólogos Alemanes o Franceses aún resulta algo más complejo de explicar. La única razón que se me ocurre, y es sólo intución, es que en nuestro país predominan las empresas familiares en donde se confunde la figura de propietario y Director General, y ese mayor salario, no sólo tendría un componente de retribución del trabajo realizado como gerente sino también una forma de retribuir a la propiedad, es decir una especie de dividendo encubierto.

Sea cual sea la explicación del fenómeno que permite que en nuestro país nuestros Directores Generales sean de los mejores pagados de Europa y la diferencia respecto al sueldo de sus empleados sea de las más ampliar, parece a todas luces que el desequilibrio no es precisamente una señal de que tengamos ni una economía muy sana ni muy equilibrada.

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.gurusblog.com/archives/salarios-director-general/21/08/2013/

Singulars 07-11-2012 – Antonio Turiel: Condemnats a decréixer

Antonio Turiel és físic, matemàtic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Antonio Turiel ens diu que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement.

Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d’aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l’Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

Menjar bé a Catalunya (1977)

FONT:    L’ECONÒMIC

La cuina popular i burgesa, la cuina catalana definida feia anys per Ferran Agulló, era a punt de desaparèixer, de la mateixa manera que, el segle XVIII, havia desaparegut la cuina de l’aristocràcia catalana. Aquest era el diagnòstic que en feien uns experts tan diferents i, al mateix temps, tan pròxims com Nèstor Lujan i Manuel Vàzquez Montalban

02/07/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La qualitat de l’alimentació i la restauració a la Catalunya de 1977 era francament baixa. La dictadura de 1939, a més de intentar fer desaparèixer la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments democràtics, el moviment de renovació pedagògica, i les empreses realment competitives, havia incidit, també, molt negativament en la qualitat del menjar de la població catalana. La cuina popular i burgesa, la cuina catalana definida feia anys per Ferran Agulló, era a punt de desaparèixer, de la mateixa manera que, el segle XVIII, havia desaparegut la cuina de l’aristocràcia catalana. Aquest era el diagnòstic que en feien uns experts tan diferents i, al mateix temps, tan pròxims com Nèstor Lujan i Manuel Vàzquez Montalban.

Les causes d’aquesta dramàtica situació eren, segons ells, barrejades: 1. l’anticatalanisme de la dictadura (que volia eliminar totes les senyals d’identitat catalana, i, també, doncs, la cuina); 2. la manca d’ambició de la burgesia regionalista, que havia oblidat els fantàstics menús dels banquets amb què celebrava, des de 1901, els seus èxits electorals; 3. la difusió d’una pseudocuina popular en els restaurants de les urbanitzacions sense urbanitzar; 4. la incultura culinària de les masses turístiques; 5. la indiferència (o l’hostilitat) de “la gent de l’ofici” de la restauració, i 6. els intel·lectuals suposadament crítics, que oscil·laven entre el menjar ràpid (i dolent) i la impossible, però real, cuina internacional.

És interessant repassar el volum L’art del menjar a Catalunya publicat el 1977 per Edicions 62. Per exemple, Lujan explica que “la gent de l’ofici creu que els viatgers per Catalunya no senten gaire interès per la gastronomia catalana”. Segons ell, la suma de: “conreus més ràpids i menys costosos”, “massificació dels plats ràpids”, “utilització de productes més vulgars i barats” i “creença que ningú no té ni capacitat ni estimació per una gastronomia autèntica […] ens ha portat (al 1977) a aquesta desolació”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/430056-menjar-be-a-catalunya-1977.html