El Comissariat, la gran empresa pública de publicitat

FONT:    L’ECONÒMIC

El Comissariat llançà al món la marca ‘Catalunya’, en unes circumstàncies dramàtiques. Setanta anys després, aquesta marca (després de l’Illa de França/París i Londres) és la tercera destinació turística de la Unió Europea.

05/03/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El 3 d’octubre de 1936, el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va crear una empresa pública de publicitat . El seu nom va ser Comissariat de Propaganda. Segons el diccionari Fabra, propaganda són “els treballs que es fan per propagar alguna cosa”, i propagar és “multiplicar per reproducció”.

L’objectiu era doble: “l’elevació cultural i física del nostre poble” i “difondre’n el coneixement arreu del món”. Per primera vegada, un govern democràtic europeu creava una empresa dedicada, específicament, a la propaganda pública de la marca del propi país, dins i fora del seu àmbit territorial. Jaume Miravitlles, el responsable del Comissariat, faria, de seguida, meravelles. I en plena guerra d’Espanya.

La nova empresa utilitzaria tots els mitjans tècnics: els antics i els nous. La “propaganda escrita”, amb “periòdics, llibres, opuscles, cartells”. La “propaganda parlada”, que inclouria l’organització de mítings i conferències, programes i inserts de ràdio, edició de discos, música en directe. La “propaganda gràfica” era “la fotografia, el cinema i la televisió”. La “propaganda artística” es traduiria en l’“organització d’exposicions, fires i concursos”. Finalment, la “propaganda esportiva” seria l’“organització de grans manifestacions que enalteixin la cultura física”.

La nova empresa fou dirigida per un home excepcional en molts aspectes: Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988). En Met Miravitlles fou excepcional, car, mentre estudiava enginyeria tècnica industrial a París (on s’havia hagut d’exiliar), es va formar com a comunicador en tres llengües, i va connectar amb el surrealisme i, doncs, amb els nous mitjans de comunicació de masses. Miravitlles faria cinema, a París, amb Dalí i Buñuel. Paral·lelament, es dedicaria, com a jugador semiprofessional d’equips de Figueres, Barcelona i París, a un dels esports mítics de la modernitat, el futbol.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/378594-el-comissariat-la-gran-empresa-publica-de-publicitat.html

Els 10 punts de Pere Estasen (i 2)

FONT:    L’ECONÒMIC

El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.

26/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera. Els 10 punts programàtics de 1900 del tractat de Pere Estasen i Cortada (Barcelona, 1855-1913) en són una bona mostra. Els cinc primers punts d’aquest programa econòmic s’ocupen des de les polítiques demogràfiques (punt 1) fins a la política de conservació de monuments (punt 5).

El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l’única que compta en el model de l’economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l’economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l’ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d’individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s’ha de mantenir.

El punt 7 parla de la necessitat de l’educació per a la bona marxa de l’economia d’un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d’Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s’ha de posar, en primer terme, “l’ensenyança de l’agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d’ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d’ensenyament tècnic mitjà i superior.

Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/479472-els-10-punts-de-pere-estasen-i-2.html

Els 10 punts de Pere Estasen (1)

FONT:    L’ECONÒMIC

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.

19/11/11 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

Si el programa econòmic d’Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d’un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d’una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l’afany d’especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d’una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l’Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l’augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l’emigració a Amèrica, i : v) foment de l’immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/476901-els-10-punts-de-pere-estasen-1.html

L’origen del turisme industrial

FONT:    L’ECONÒMIC

Amb la creació de la Societat d’Atracció de Forasters es va impulsar el turisme urbà, que era incipient, però que anava avançant lentament des de l’Exposició Universal de 1888 i des de l’obertura, el 1902, a la plaça de Catalunya de Barcelona, del moderníssim hotel Colón.

11/09/10 02:00 – Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La creació, el 1908, de la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), una empresa turística mixta promoguda per l’Ajuntament de Barcelona, amb local al bell mig de la Rambla, al davant de l’hotel de les Quatre Nacions, va significar l’inici de diverses línies d’actuació. Vistes amb perspectiva, les propostes de la SAF foren d’una extrema modernitat, car combinaven molt bé la passió per les tecnologies modernes, el confort i l’enamorament per les joies de les cultures del passat. Potser perquè al capdavant de la SAF hi hauria gent amb talent i imaginació, com ara Marià Rubió i Bellver, Lluís Duran i Ventosa i Manuel Folch i Torres.

Una d’aquestes línies fou la promoció d’un molt incipient turisme urbà. Un turisme que anava avançant lentament des de l’Exposició Universal de 1888 i des de l’obertura, el 1902, a la plaça de Catalunya de Barcelona, del moderníssim hotel Colón, amb “chauffage à vapeur dans tous ses appartements”.

Una altra línia d’actuació, sorprenent: les beceroles del turisme que molt més tard s’ha conegut com a turisme industrial. Vegem-ho seguint la guia Douze jours à Barcelone, publicada per Atracció de Forasters el 1908. En el primer dia d’estada a Barcelona, la guia proposa una passejada per la Rambla fins al port, la Barceloneta, els banys de mar, i la Maquinista Terrestre i Marítima! En els dies que segueixen, la guia recomana vivament la visita a la gran fàbrica tèxtil cotonera: La Espanya Industrial. Diu, sense problemes: “Tots els estrangers que vénen a Barcelona la visiten i tots se sorprenen de la seva organització meravellosa. […] Tots els personatges que han sojornat a Barcelona durant uns dies han honorat amb la seva presència la fàbrica de Sants”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/284012-lorigen-del-turisme-industrial.html

Hotelers innovadors

El 1914, Xavier Calderó va publicar, a l’editorial L’Avenç, un petit llibre titulat ‘Cases i hotels per a obrers, empleats i estudiants’. Hi proposava la creació d’una caixa cooperativa destinada a “construir (i gestionar) els primers hotels d’empleats i dependents…”

PUBLICAT A:   L’ECONÒMIC    11/12/10 02:00
AUTOR:    Professor de Política Econòmica de la UB – Francesc Roca

La ideació d’hotels i d’entorns acollidors i funcionals produint coses ben diverses (espais, menges, sensacions) ha estat –i és- una feina ben difícil. Amb èxits i fracassos, com succeeix en totes les activitats empresarials.

En molts casos, els hotelers catalans dels inicis del segle XX han anat formant-se en circumstàncies familiars singulars. Xiquet Sabater, fundador de l’hotel Aiguablava de Begur i nascut a Yokohama, provenia del món surotaper. Francesc Armengol, promotor de l’hotel Terramar, de la urbanització Terramar, i de l’Autòdrom de Sitges, era un industrial llaner terrassenc. El doctor Salvador Andreu, promotor de la Societat d’Urbanització El Tibidabo i de l’hotel de La Rotonda, era un industrial farmacèutic. Els Ensesa, creadors de l’hostal de La Gavina de s’Agaró, eren industrials (primer, farina; després, maquinària per a la indústria alimentària; més tard, els Químics de Girona).

A partir del 1900, els empresaris hotelers catalans, a més d’hotels urbans situats al centre de les ciutats, com ara l’hotel Colon o l’hotel Terminus de Barcelona, el Gran Hotel París de Reus o l’hotel Sant Roc de Solsona, comencen a inventar hotels localitzats en nous entorns. Només cal pensar en: a. les noves ciutats jardí, b. els refugis d’alta muntanya, c. els establiments hotelers prop de cales i platges, d. el projecte de “cases i hotels’ de 1914.

a. Les primeres ciutats jardí es localitzaran als vessants de la serra de Collserola, al Vallès-Montseny, i a la macroàrea dels Pirineus. Però aviat s’acostaran a la línia de la Mediterrània.

LLEGIR MÉS A:    http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/343435-hotelers-innovadors.html